El fil d'Ariadna

Els versos de He lives in you ressonen al meu cap des de dimarts passat, quan vaig anar a veure The Lion King al Minskoff Theatre de Nova York. Una bestialitat de musical que em va transportar a la infància i em va fer remoure al seient més d’una vegada, amb una emoció difícil de contenir. Aquella música estava desada en algun racó interior i de cop i volta emergia, agafada de la mà d’altres records inesborrables. El rey león era una d’aquelles pel·lícules preferides que un nen agafa i la veu una vegada rere l’altra, igual que aquests últims dies faig amb aquesta cançó.

S’hi parla de la mort, però també de la pervivència del record de la persona perduda. Això va fer-me pensar, com gairebé cada dia, en la pèrdua de l’avi Antonio, no fa ni mig any. Sento que fins ara ha estat el moment més dur que he viscut mai, per tot el que significava per mi. És una llosa que encara no m’he tret de sobre. Va ser un procés ràpid i amb un desenllaç que preveiem, però no per això va deixar de ser una pèrdua inesperada en aquell moment, a més amb l’àvia Angeleta acabada d’operar del genoll i sense poder compartir tot el temps amb ell. Una merda, vaja.

Fa dos anys, quan va morir-se l’avi Wladi, la sensació va ser molt diferent. Acabaven uns anys complicats per ell i per la família, especialment per l’àvia Montserrat, i feia temps que sabíem que s’acostava el final. Tanmateix, la malaltia mental que patia el va deixar fora de combat anys abans. Ni ens reconeixia ni gairebé parlava, només somreia si el dia que l’anaves a visitar a la residència on ens vam veure obligats a ingressar-lo estava de bon humor. L’humor, però, era tan canviant que de sobte podia emmurriar-se i ja no volia saber res de tu. Pel patiment d’ell mateix i nostre, especialment a la recta final, la seva mort la vaig sentir com una mena d’alliberació. Ja podia descansar tranquil.

No ens preparen per a afrontar la mort. Te la trobes de cop i volta i l’has d’entomar com pots. Cadascú ho porta com pot i hi ha diverses maneres i pensaments per a intentar-se consolar. La mort també et fa adonar que creixes, que et fas gran, que el món on has viscut tota la teva vida s’esmicola i s’obre pas un món sense ells que és completament desconegut. La sensació que la vida continua és estranyíssima, perquè no pot continuar de la mateixa manera, i costa acceptar-ho.

Alhora, també em sento afortunat d’haver-los pogut tenir amb mi tants anys i de saber que eren bons. Que els recordem i que viuen en nosaltres. És un doll d’amor que rajarà fins que la mort ens arribi a nosaltres, i amb molt orgull i molta nostàlgia un dia explicaré als meus néts que l’avi tenia uns avis preciosos.

He lives in you, he lives in me.
He watches over, everything we see.
Into the water, into the truth.
In your reflection, he lives in you.

Roger Graells Font, @rogergraells