La veu del poble
Miquel del Roig, c/ Vallespir (Barcelona), 25 d’agost de 2010
A Miquel del Roig el podia haver catalogat tranquilament en la meva col·lecció de freaks, de fet el seu nom figurava en un primer llistat. Però a fi de comptes en Miquel va cançó popular en el més ampli sentit de l’expressió i fins i tot adaptant les lletres per crear els himnes reivindicatius que a molts ens agradaria poder cantar a qualsevol festa.
Impasible i ferm, sense para un moment ni per beure aigue, enllaçant una darrera l’altre totes les cançons possibles ancorades en la memòria. Quan comença posa la directa i no para en les dues hores següents, sol, armat amb la seva guitarra i un grapat de cançons que no s’acaba mai. Un repertori assimilat tant pels nens més petits com pels crostes amb un brick de sangria a les mans, turistes despistats, amants dels castells i dels correfocs, seguidors del Barça, santsencs, independentistes o pasavolants que obliden totes les seves diferències cantant a tot cor qualsevol hit de Georgie Dann, Sopa de Cabra, The Killers, Nena Daconte, Alaska, Nino Bravo, Obrint Pas, Lluís Llach o Manel.
