ROCKVIU

Estopa, Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 de juny de 2008

(crònica)
Crònica publicada a El Punt el dia 15 de juny de 2008

Energia positiva

música

ESTOPA / XAVIER MERCADÉ

L’estampa del Sant Jordi rendit als peus
d’Estopa, no per vista (era la cinquena vegada que l’omplien) deixa de
ser xocant. Sociològicament no es pot fer un estudi del seu públic.
Poques vegades es veu una mescla tan real de la societat com en un
concert dels germans Muñoz. Un duet que fent bandera dels seus orígens
a la ciutat de Cornellà, han sabut mantenir-se simpàtics i col·loquials
sense que les vendes milionàries dels seus discos els afectin. Entre
les 17.000 persones que omplien els racons del Sant Jordi s’hi podia
veure tietes acompanyant els nebots, nengs d’extraradi amb el cotxe tunejat
a la porta, oficinistes i banquers. Hi convivien samarretes
d’Extremoduro amb d’altres de la discoteca Scorpia i melics enlaire amb
jupes de cuiro. Tots disposats a rendir-se als encants de la rumba
popular amb tocs rockers d’Estopa. Un grup que no ven moda ni marques
però sí un model de vehicle que es va encarregar d’amenitzar el retard
repetint una i altra vegada el mateix anunci.

Aquesta gira
d’Estopa ha començat amb mal peu després de cancel·lar els seus
concerts a Torrevella per la pluja i a Granada i Bilbao per una angina
del cantant David Muñoz. Al concert de Barcelona també hi va haver
perill de suspensió per la vaga de transportistes, però finalment el
Palau Sant Jordi va tornar a ser seu sense cap mena de discussió.
«Venim carregats d’adrenalina i volem donar-ho tot» va dir David al
començament del concert. «Piqueu de mans, cabrons!» va ser potser la
frase que més va repetir durant la nit, però no li feia cap falta: des
de l’inici del concert amb Cuando amanece tot el Palau s’havia tornat a convertir en un immens karaoke que no defallia ni tan sols quan sonaven les cançons més noves d’Allenrock,
el seu cinquè disc, que van interpretar en la seva totalitat i que fa
tenir en la veu femenina de Chonchi Heredia el seu element més
diferenciador respecte a gires anteriors. En un escenari que simulava
un carreró amb tot de senyals de trànsit i quatre pantalles de vídeo,
tant el so com l’escenografia van superar amb escreix la seva última
visita al mateix pavelló l’any 2006. Almenys aquesta vegada es podien
entendre les presentacions que feien gairebé en totes les cançons. Una
xerrameca de vegades incontenible en què van tenir temps per criticar
les reduccions de plantilla a la Seat a Pastillas de freno,
demanar aplaudiments als «companys de la classe obrera» encarregats de
muntar i desmuntar l’escenari i preocupar-se per l’estat d’un parell
que es van esbatussar a les primeres fileres mentre cantaven Ya no me acuerdo, irònicament la cançó més tranquil·la de la nit. Com no podia ser d’altra manera, un medley amb temes com Poquito a poco, Partiendo la pana i La raja de tu falta i, en la segona tongada de bisos, el seu himne Como Camarón, van posar punt final a dues hores i quart de concert.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 de juny .