Cucarella

Cal rectificar: l’article ha estat publicat dilluns 13 de setembre.

Aquests dies d’estiu ha aparegut en escena un altre grup contrari, per no dir enemic, de la recuperació del nostre català: l’Asociación Nacional por la Libertad Lingüística. No obstant el nom aparent que no ningú no en faça una lectura de democratisme ingenu: el seu concepte de la llibertat és restringit; només abasta la «libertad lingüística» dels castellanoparlants. En conseqüència, això que reclamen no té res a veure amb la llibertat, menys encara amb la democràcia o la justícia. De fet, són continuadors d’aquella antiga croada que ha intentat durant segles imposar el castellà en terres valencianes «por justo derecho de conquista». Durant més de tres-cents anys s’ha practicat una persecució salvatge contra les llengües no castellanes. S’han promulgat, fins i tot s’han fet complir violentament, centenars de lleis contra el nostre català. He dit centenars, i algunes encara vigents. La croada ha estat tan brutal que en algunes poblacions del País Valencià, com ara Alacant, han aconseguit eliminar la llengua autòctona dels seus carrers, i en moltes altres poblacions, entre les quals el Cap i Casal, hi recula a camallades. No ha estat un procés gens pacífic. Ni democràtic. Ha estat una imposició per la força d’un poble vencedor contra un poble vençut.

Quan un poble és espoliat per un altre, l’única manera de refer el mal infligit és que el lladre retorne allò que han pres indegudament. No s’hi val a voler considerar dret o propietat allò que s’ha aconseguit mitjançant actes injustos i de violència. En democràcia, per justícia, cal restituir a les víctimes allò que els ha estat arrabassat. En el nostre cas, el que és de justícia democràtica és retornar als territoris històrics catalanoparlants del País Valencià la normalitat lingüística que els ha estat arrabassada.

Estic convençut que els membres d’aqueixa associació si han de viure a París, Londres o Berlín no dubtaran a aprendre la llengua del país que els acull, no s’hi oposaran en nom de cap «libertad». Per què, en canvi, rebutgen i menyspreen el nostre català? Per què, si viuen entre nosaltres, no volen que ni ells ni els seus fills coneguen la nostra llengua? I si els qui s’oposen són gent del nostre país, la sociolingüística defineix prou clarament la seua actitud: autoodi.

El seu comportament obeeix a un convenciment de superioritat lingüística. Segons el seu pensar hi ha llengües superiors i inferiors. Consideren l’espanyol idioma superior al nostre català. Per a ells, les llengües inferiors –«regionales»– només poden existir com a llengua del poble baix, llengua de «gueto», i jutgen lícit i legítim afavorir la seua desaparició –aniquilació– en favor de la llengua superior. Expressen, per tant, una ideologia de clar supremacisme lingüístic. «En España, en español», «Hablad en cristiano».

Cal lamentar la «comprensió» amb què les societats dites democràtiques observen les accions del supremacisme lingüístic. França, per exemple, pràcticament ha reeixit a exterminar impunement –dic exterminar– les llengües no franceses com el bretó, l’occità, el basc o el nostre català. Heus ací, doncs, la terrible contradicció: es rebutja el supremacisme racial que a Sudàfrica es deia apartheid o als Estats Units segregacionisme, es bandeja enèrgicament el nazisme, màxim i sagnant exponent d’un altre supremacisme racial que va sentenciar milions de persones a la mort; però es tolera aquesta altra expressió de racisme, de xenofòbia, que representa el supremacisme lingüístic. Aqueixa associació, doncs, quan diu «libertad lingüística» insisteix en la secular imposició del castellà. Durant segles ha estat per «derecho de conquista», i per execrable i injustificable xenofòbia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!