SAMFAINA VALLESANA

Del “Tibidabo” al Poblenou.
Seguidament vam continuar pel carrer de Sau fins a la plaça de Cristóbal Ramos. Des d’aquest indret i a la vista dels blocs de pisos amb les torres dels ascensors recentment instal·lades, els responsables de l’Entesa es mostraren satisfets de com una iniciativa d’aquesta organització, feta anys endarrere, finalment ha redundat en benefici de tota la ciutat. De fet, a banda del canvi d’imatge dels pisos per les esmentades torres, una llambregada per aquest sector del “Tibidabo” et fa adonar que urbanísticament no té res a envejar al centre de la ciutat.

Fins i tot la proximitat als camps de conreu, per la banda de Polinyà, li treu l’habitual sensació d’ofec característic de les xarxes urbanes. Sensació d’amplitud que se’ns reforçà a l’extrem sud del mateix carrer, a l’esquerra, en enfilar l’avinguda de Can Bordoll, quan contemplàrem els blocs de pisos de recent construcció que amb les seves llampants persianes diversificades de colors, donen un toc d’alegria i trenquen la imatge monòtona dels blocs.

Més endavant, a mà dreta del carrer de Can Llobateres, els blocs de pisos de baixa alçada ens mostraren una imatge uniforme i repetitiva, fàcil de confondre amb les cases clòniques d’altres indrets de la ciutat. Al final de la filera, just quan el carrer fa un gir a l’esquerra, es pot accedir a un mirador sobre la cornisa del Ripoll. Aquí  ens aparegué un altre perfil de la ciutat, projectat pel sector de Sant Oleguer, amb les pistes d’atletisme al fons, a tocar el riu. En primer pla, però, la xemeneia de Cal Grau, la més alta de Sabadell, s’alçava com una serp imponent el cap de la qual semblava voler conèixer qui gosava contemplar la ciutat des d’aquell indret.

Mentre esperàvem l’arribada dels vehicles per a traslladar-nos al sector de Poblenou, acabàrem la passejada pels carrerons del grup d’habitatges de Can Salvi. Entre les parets de les cases baixes, individualitzades i de construcció desigual, semblava talment trobar-nos en una d’aquelles urbanitzacions aïllades de les pel·lícules americanes. On es gaudeix d’un silenci envejable, però la falta de serveis obliga a programar tots els desplaçaments en cotxe per a garantir l’avituallament diari.

Durant el desplaçament cap a Poblenou vam fer una aturada a la dreta del vial, entre el nucli de Torre-romeu i el cementiri,  per contemplar l’espai rural que l’Entesa havia demanat protegir com a espai natural i agrari, mentre el govern de la ciutat pensava en urbanitzar-lo amb una ARE. Més enllà passàrem per la carretera situada entre els dos cementiris i que en un futur quedarà absorbida per la unificació dels dos recintes, segons una proposta de l’Entesa per Sabadell.

Un cop a Poblenou, iniciàrem la ruta a peu des de l’entrada del CEIP Juan Jiménez. Vam baixar pel carrer de Begoña fins arribar als confins urbans del carrer de Loreto, més enllà tot eren camps llaurats fins el torrent. En general tot el sector de Poblenou està urbanísticament més arreglat i amb menys deixadesa respecte el filat elèctric. Durant el recorregut vam constatar allò què ja se’ns havia dit a l’exposició inicial: gran nombre d’edificis renovats amb la intenció de fixar-hi definitivament la residència. Després de contemplar el Centre Cívic, pel carrer de Bellmunt, vam arribar a Ca La Nina on els organitzadors havien fet preparar un assortit pica-pica. El recorregut de tot el matí, amb pujades i baixades, s’ho mereixia. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!