BioSofia

Miquel, la carta que m’has escrit no és pas la teva. Porta tots els senyals d’un adult. Sens dubte ha estat dictada per la teva mare. Si ara em disposo a contestar-la, és perquè estic preocupat de debò per tu.

Els teus pares estan divorciats des que tenies 8 anys i ara n’has complert 12. Tu vius amb la mare. Com que tens por de dormir sol, ho fas amb ella. Això, Miquel, és un problema. Important, perquè el llit de la teva mare no és el teu. Estàs fora de lloc, on no et pertoca. I quan un no està al seu lloc, creix de canto, tort; les coses no se li acaben d’encaixar i li provoquen problemes. Per tant, aquest tema s’ha de solucionar i ràpid.

Un detall d’aquest creixement esbiaixat me l’ofereixes tu mateix en la carta. Són les raons que em dones, o em doneu, per dormir amb la mare. Les trobo ben estranyes. Dius que tot és culpa de la dona actual del teu pare. Sembla que ella t’hauria fet por de petit: quan jugava amb tu i et feia creure que era una bruixeta. Això t’hauria provocat angoixa i una “paranoia” (déu n’hi do!). Les proves que em doneu són els malsons que tens i dels quals me’n feu una anàlisi fins als mínims detalls…

Mira, no conec la dona actual del teu pare.  Però el que puc entendre de tot plegat és que la teva mare sent molta i molta gelosia d’aquesta dona. I que tu ets presoner d’aquesta gelosia. Tot el que et passa, tot el que penses, tot el que sents, la teva mare ho utilitza per condemnar-la. Tot se t’interpreta per girar-ho en contra seva. Tanmateix, tens el dret de pensar per tu mateix. Miquel, ets tu qui ha de donar la teva pròpia interpretació de les coses que sents, penses i fas. Tens dret a ser el noi que tu ets. A ser tu mateix i no el noi que imagina la teva mare. Per ara ets només el noi d’una pel-lícula que la teva mare s’explica i t’explica.

Cal que algú t’ajudi i que també ajudi la teva mare. Em faria molt content que ella m’escrigués personalment explicant-me el que la fa patir.

Quan un nen diu que no vol dormir sol i finalment acaba en el llit dels pares, és per voluntat i desig d’un d’aquests. El problema està més en els pares que en el fill. Aquest pare procliu a fer-se acompanyar pel fill està patint una carència afectiva. El fill és el recurs fàcil per calmar-la. Aquest enganxament sentimental és malaltís. També podem trobar-hi una altra causa: l’ obsessió dels pares actuals per evitar qualsevol patiment al fill. Quan aquest té por, busquen calmar-lo de la manera més ràpida, i que ells creuen més dolça, i se l’emporten al llit. Tanmateix, la majoria de pares, madurs emocionalment, troben la manera de calmar un nen mantenint-lo al seu lloc. Sigui quina sigui la causa, si el nen va al llit dels pares, s’inverteix la dinàmica evolutiva, que comporta una separació física i mental dels progenitors. Llavors, al nen se li impedeix viure la seva vida; va fent anys, però continua infantilitzat. La inseguretat, la vergonya, la dependència del grup en són les seqüeles per a tota la vida. El lloc del fill és el seu llit, la seva habitació. Perquè madurar és un procés de separació i d’ actuació autònoma. Els pares amb problemes emocionals impedeixen aquest creixement. Compte! La dependència d’un fill immadur no sempre s’expressa en forma de submissió: l’actitud hostil, excepte en l’ adolescència, expressa dependència, igual com l’aquiescència sistemàtica. El lloc del fill no és el llit dels pares. En el llit, el fill no és la companyia natural de la mare ni del pare.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!