BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
“L’amistat és una ànima que habita en dos cossos;
un cor que habita en dues ànimes”
La frase s’atribueix a Aristòtil. Per
a la majoria de nosaltres aquesta afirmació encara seria més adient referida a
l’amor. Viure a l’uníson propulsats pel mateix foc de tendresa i passió. Junts en les
coses bones i junts en les dolentes. Les parelles que s’estimen sintonitzen i, en
conseqüència, quan un va bé, l’altre va bé, i quan un va malament, l’altre va
malament. A l’uníson en la pena, la joia
o la ira. D’acord? Doncs, no.
La idea és massa romanticota i la inferència que es fa de la frase aristotèlica també és massa simple. Per això un equip de psicòlegs de la universitat de Califòrnia s’ha posat a estudiar-ho. Va demanar a trenta parelles que anotessin quatre vegades al dia l’ estat d’ànim del moment (“distès”, “trist”, “en forma”, “empipat”…). També en aquell moment havien de recollir unes mostres de saliva per mesurar-hi la taxa de cortisol, hormona que es secreta abundosament sota l’efecte de l’estrès.
Resultat: en les parelles que no s’entenen quan un declara un estat d’ànim negatiu, l’altre també. És a dir, coincideixen en els moments baixos. Tant si es troben junts com si es estan separats físicament. No cal dir que els nivells de cortisol d’ambdós són alts. Diríem que la insatisfacció conjugal no els impedeix de desprendre’s de les vibracions negatives de l’altre i es troben immersos en la mateixa espiral corrosiva. Ara bé, les parelles que se senten satisfetes cada un evoluciona de forma independent i els estats d’ànim negatius no es comparteixen. D’aquesta manera, el qui es troba bé pot ajudar al company que comença a enfonsar-se. La sintonia de la parella es dóna, doncs, de manera diferent a l’aparent. La bona sintonia està al servei de la felicitat i per això preval la compensació a la sintonia emotiva. La unió de cors de què parlava Aristòtil és una unió en l’ajuda i no, com voldria el simplisme romanticot, en l’estat d’ànim.
Vull ressaltar l’actitud científica amb què hem de parlar dels comportaments humans. En alguns programes de ràdio o tertúlies televisives es fan afirmacions gratuïtes. Gent amb el títol de psicòleg que no s’ha impregnat del primer que hauria d’haver rebut a l’ universitat: el sentit crític i l’actitud científica. Són massa els que s’atreveixen a fer asseveracions sobre comportaments que no han passat el sedàs ni de l’observació sistemàtica ni el d’una enquesta amb els mínims de rigorositat. Allò que no s’atreveixen a fer en temes de medecina ho fan en parlar d’emocions i reaccions humanes. Qui no vulgui ser científic si més no que sigui filòsof i encari els debats qüestionant les aparences i obrint un interrogant allà on no s’ha arribat a investigar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és allò de “tothom explica la fira segons li va”.
Quan parlem d’experiències pròpies o professionals, hauria de quedar clar que és una opinió segons l’experiència… i no generalitzar.
Les afirmacions que es fan a les radios o televisions (sobretot públiques) no són gratuites, que les pagem amb els nostres impostos.
A part d’això, estic més en sintonía amb el pensament d’en Pascal (que crec que té el títol de “científic”) que diu més o menys així: “el cor té raons que la raó no enten”. O, sense tanta finor, aquella dita espanyola de “Tiran más dos tetas que dos carretas”. Els fets son com son. Ara, les raons d’això no les se.
Atentament