Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
La Princesa Alegre té els cabells rossos i pardals rodolant pel cap. Diu que ha de marxar per fer net, esbandir els draps bruts. Ningú li ha preguntat si vol ser princesa, però a ella li pesa la corona, i l’anell, i el vestit, i el collaret… La princesa creu que aquest món és gran, massa gran, massa gris, massa trist, massa fosc… ella és d’un racó on els colors brollen i brillen. És com una princesa sense regne, que veu com volen les il·lusions al mateix ritme que arriben les desil·lusions, mentre se sent tancada entre les parets gruixudes d’un castell d’on ningú la salvarà. Sí: aquest castell és massa fosc, massa gran i massa gris. D’on ella és, hi brollen els colors. (i aquí comença a pujar el volum i accelerar-se el ritme i a sonar amb força la bateria, i en Bòria s’esgargamella i comences a moure el peu sense voler-ho, i…) “I la pluja que fa tres dies que cau / avui us refresca i us consola; / i la llum del sol brilla immensa entre els núvols, / i ja no hi han pors no hi han dubtes d’última hora. / Mireu quina tarda més maca que fa; / mireu quina tarda més maca que fa; / fa un dia fantàstic per anar-se’n d’aquest món; / fa un dia fantàstic per anar-se’n d’aquest món”.
I aquí, algunes fotografies d’ahir. I el dia que van venir a Ca l’Enric. I Spotify.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!