Uncertainty Principle

Doncs ja ha passat una mica més d’un any des d’aquell dia, 12 de febrer de 2005, que vaig començar el meu bloc a mésVILAWEB. Aquell dissabte vaig pensar amb quin post podria començar, va ser aquest:

‘La secessió de Catalunya de l’Estat espanyol i la seva integració com a membre de ple dret de la Unió Europea és una possibilitat real’

Hèctor López Bofill

La veritat és que considero que és una frase que defineix prou bé quin era l’esperit d’aquest bloc. Volia donar-li al bloc un caire purament polític, però no va ser així. Vaig començar a donar llum als meus descobriments, i, com podeu comprovar, un dels primers va ser la figura (no prou ben tractada) de l’Ovidi Montllor on destacava la força i convicció de les seves cançons, especialment La Cançó del Cansat (excel·lent títol per una cançó extremadament actual).

Just en aquell moment de la meva vida vaig presentar el Projecte Final de Carrera i per tant tocava buscar feina. La vaig trobar … desgraciadament. Em vaig trobar en una empresa familiar franquista (si, si, com ho escolteu, encara voltava per allí un quadre de Franco), ara, això sí, amb cognoms arreladissims a la burgesia catalana.

Promeses incompletes, mentides, incompetències, enganys van ser el pa de cada dia, no passava dia sense una història que explicar als meus amics. Quanta raó tenia en Xavier Roig en un article de fa unes setmanes que encapçalava amb la frase ELS GENS SÓN SAVIS, PERÒ NO TANT. En aquest cas, no eren només els gens i la falta d’estudis sinó també la seva addicció a la coca. Durant aquells dies s’estava parlant sobre la mentida de la MAT, els taxidermistes i dels atemptats a Londres.

Després d’haver gaudit de 5 dies de vacances a l’Agost, tots relatats al bloc, i de l’últim engany sobre la data d’una auditoria vaig decidir deixar-ho córrer.

Doncs res, em vaig apuntar a les llistes d’ensenyament per ser professor de secundaria, no era la meva primera opció, però si que m’ha ajudat prou a estabilitzar la meva situació i poder pensar en el futur amb més tranquil·litat, amb una feina.

Durant aquells dies d’espera de la trucada del departament d’Ensenyament per obtenir un institut, va tenir lloc l’assemblea de Roma on en Paniagua ens va dir que si volíem seleccions esportives catalanes el que havien de fer és independitzar-nos. Gràcies, però això ja ho teníem clar.

I va començar la recta final de l’Estatut català, quina decepció vist amb perspectiva. Jo que confiava que si CIU i ERC és mantenien ferms podríem arrossegar a PSC i ICV (menys interessats) cap a posicions valentes. Però altre cop ens ha tornat a fallar CIU, va pactar amb el PP durant 8 anys, aquí i allà, va pactar el Plan Hidrológico Nacional, va demanar un SI a la Constitució Europea que no ha servit per fer present el català a Europa i ha acabant rebaixant un Estatut molt digne sortit del Parlament de Catalunya.

Una força, dita, nacionalista ha acabat rebaixant l’Estatut del seu país, inaudit. Clar, poc els ha faltat a socialistes i ICV de tirar per terra les expectatives que ells mateixos havien aixecat.

Qui dia passa any empeny, fins arribar a la demostració de força de la societat catalana. En això estem, esperant les properes eleccions per dir quins partits polítics ens han donat l’esquena.

La veritat és que un any és un període prou gran de temps, però mirat amb perspectiva comproves que potser has de definir una mica més quines són les teves il·lusions i projectes, tot posant fil a l’agulla, apuntant cap un destí marcat per un mateix.

Podríem dir que aquest no ha sigut un any amb molta sort, però sempre va bé trobar-te’n amb dificultats, per tal de replantejar-te’n objectius i agafar empenta per enfrontar-se al futur, sempre amb optimisme.

Veurem si d’aquí un any s’han complert. Ja us ho explicaré.

Salut i independència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!