Uncertainty Principle
"I amb el somriure, la revolta"
De viatge: IN-DIS-PEN-SA-BLE
Teniu raó, teniu raó, us tinc abandonats. Ja ho sé, ja ho sé. No he parat en torreta, tinc excusa.
Escolteu molt millor, eh!! Bé, comencem que hi ha molt per explicar:
1er dia d.ll.c. (que no és res més que després de llogar cotxe).
D’horeta cap a L.A., perquè es formen unes ?oesenyores? cues a la Freeway que espanten. Vam ser previsors i vam marxar, la Valery i jo, cap a l’aventura. Bé, la Valery només em portava cap a l’aeroport, perquè ella marxava a la recepció que feia en Tony Blair a L.A. Què és veu que la Valery té contactes. Finalment, no va poder fer-se la foto amb en Tony Blair perquè va anar al lavabo i no la van deixar entrar els seguratas altre cop. S’ho ha pres bé, per això.
De camí cap a L.A. vaig poder comprovar com el americans agafen el seu cotxe, i només el seu. Aquí ningú va de paquet, vaja, que no és la moda. Hi havia unes cues que posaven els pels de punta, però el carril carpool anava buit, literalment buit. Us esteu preguntant, lògicament, quant s’ha de pagar per anar per aquest carril, doncs, res, és de gratis total si, i solo si, en el cotxe van dues persones o més, sota multa de 400 $ aprox. Conclusió, que un s’ha de comprar una nina inflable, però no perquè et faci companyia ens els mals moments, sinó per poder estalviar-te’n una hora de cua cada dia.
Però no us penseu que els americans són tontos, ni molt menys. No agafen un acompanyant perquè ja els hi va bé fer la cua. Aprofiten per esmorzar, el seu cafetò americà (aigua bruta), els seus pancakes, es maquillen (les dones) i s’afaiten (els homes), xerren pel cell phone, llegeixen el diari. Sí, sí, i moltes coses més que no es poden explicar en horari protegit. I tot això ho poden fer perquè van solets al cotxe. Un americà = un o més cotxes (incloent els tractors, esclar).
A tot això Valery em deixa a l’aeroport i apa, a llogar el cotxe. Sí, sí, the cheapest, the cheapest, era la contrasenya. Vol l’assegurança? — Puc anar sense ella. .– No, és il·legal. — Doncs, si la vull, però the cheapest, too. A tot això esperant que arribi el cotxe, jo estava pensat en el trastu que em donarien. I, patapam, el chevrolet de color vermell que podeu observar a la fotografia. Quan el vaig veure, instintivament, vaig preguntar altre cop el preu, ep, que lluïa massa per ser el més barat. Sí, era el cotxe.
Ja em podeu imaginar fent proves al parking, per tot allò del canvi de marxes automàtic. Dos passets cap enrere un cap endavant, dos cap enrere, un cap endavant. Collons, que va sol!! Que no has de fotre res, ell solet ja s’ho monta.
Fàcil conduir el cotxe, i fàcil conduir per Califòrnia. O sigui, que em vaig agafar el dia de festa. Vaig agafar la PCH (aquí tothom la coneix així), la 1, que és la carretera que agafa tota la costa de Califòrnia, i apa a tirar milles cap a Malibú. Amb country a la radio, amb les finestres abaixades (manualment, per cert), amb un solet molt agradable, amb l’oceà Pacífic present tota l’estona cap al nord. Maco, maco, maco!!!!
Finalment, baix arribar fins a Malibú. No hi aneu, no hi ha res, de fet no se per quins collons tenia ganes d’anar a Malibú, el que fan les series americanes, oi? Després anant cap el sud, vaig para a Santa Mònica, molt maco encara que les platges són massa kilomètriques per mi. Totes les fotos les podeu veure a l’apartat de Fotos Viatjades. Entre zona habitada i zona habitada hi havien els surfers que aparcaven el cotxe en el primer lloc on intuïen ones, així sense miraments. Ones, llavors un munt de cotxes aparcats en mig del no res.
Vaig anar cap a Venice Beach, maco, també. No vaig xapotejar en cap platja perquè no duia banyador, però ja tinc clar que al maleter del cotxe no faltarà cada dia la motxilla amb la tovallola, el banyador i les xancles. Indispensable per voltar per Califòrnia. IN-DIS-PEN-SA-BLE.
Després ja vaig tirar cap a Long Beach (massa gran per a mi, altre cop), Corona del Mar (maca), Laguna Beach (la millor pel meu entendre) i cap a casa.
Per cert, tinc la sensació que el dipòsit té un forat perquè, deu ni do, com xucla.
Els propers dies parlaré, cronològicament, de la quedada amb els catalans, dos cops, i de com em vaig veure al mig d’un castell fent de casteller amb gent trepitjant-me i empenyent-me, i el millor de tot i més preocupant, m’ha agradat. M’agradaria també fer un reflexió ara que estic al mig de la meva aventureta, per allò de frenar i mirar enrere una mica. I explicar la meva experiència amb els asiàtics que li dec a l?Isaac.
Per cert, m’assalta un dubte, ajudeu-me. Anar a Las Vegas? Anar al Gran Canyon? No anar-hi? Només a un dels dos? No ho sé, no ho tinc clar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
VA baixar en Moisés del mont Sinaí i va dir “M’han donat un cotxe per en Raül” i el poble va dir “Alel·luia !! Ara ens portarà a la platja”, però Raül els va recordar “No, que als USA no es va de paquet” !! 😉
Sincerament, si només pogués anar a un dels indrets que dius, m’anava al Gran Canó, a mi és que hem tiren més les muntanyetes que les gran ciutats. Si pots anar als dos, millor 😉
I ara recorda “precaaaaaaaucióoooon amigo cooooonduuuctoooor….”
Enhorabona per les quatre rodes, bonic els Chevy, els preus dels cotxes estan tirats als E.E.U.U. et pots comprar un New Bettle per uns 18.000 dollars, quan al Japó val 30.000 dollars. Ara que tens cotxe et pots passar pel SLATON’S SUPPER CLUB de Bell-Air i demanar de veure els quadres del meu amic Jordi Pedrola, que en aquests moments hi té exposats.
Pel que fa al viatge, jo aniria al Cand Canyon i després descansaria en un “Hotelàs” de Las Vegas el més Kistch de trobés.
Friso per saber com va anar la trobada assiàtica, espero no haver causat cap conflicte internacional.