He
escoltat aquests dies en diversos mitjans els clams de catalans d’origen
andalús sobre la situació que ha generat a Andalusia la xenofòbia anticatalana
instigada pel PP. Alguns s’han queixat que els han fet malbé els cotxes que portaven
algun element identificatori català. D’altres s’han lamentat que veïns i
familiars els retrauren les maldats que escampen des dels altaveus afins al PP.
I no hi ha manera que vulguen escoltar les seues raons: tenen més credibilitat
els predicadors de l’odi del Partido Popular que no la mateixa família i els
amics.
L’any
1983 vaig arribar a Barcelona. Vaig viure un any al barri d’Hostafrancs i
gairebé cinc més al de Sants. A Sants vivien llavors molts valencians. La
majoria s’hi havien instal·lat durant els anys quaranta i cinquanta. N’hi vaig
conèixer d’Elx, de Xixona, de Canals, d’Estubeny, de València, de Xàtiva… En
aquells dies, tothom es queixava que al País Valencia passava, paraula per
paraula, fet per fet, això mateix que denuncien ara que passa a Andalusia. Vaig
veure fins i tot persones plorant perquè l’odi anticatalanista havia trencat
famílies a València. Com ara fan a Andalusia, l’espanyolisme va sembrar al País
Valencià tot l’odi que va poder. I encara no ens n’hem refet. I encara
continuen escampant més llavor d’odi.
Rajoy,
Zaplana, Acebes i tota la banda del PP, sense excepció, per acció, col·laboració o assentiment, són uns nazis. Són uns criminals. I
s’haurien de sentir ben altes les veus que els ho digueren a la cara. Fins que
els caiguera de vergonya. Si és que en tenen. Que no en tindran.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord amb assenyalar el P.P. com a factòtum de tant desori. No oblidem però, la qüestió clau: hi ha un potent substrat sociològic a l’estat espanyol que fa possible la ràpida circulació i penetració de certes propostes jacobinistes i/o xenòfobes (més maldestres o més subtils, tant hi fa). Mentres això no s’hi atenga, i es tracte adientment, continuarem per sempre més maldant dia rere dia amb la penosa missió d’exigir, per favor, per pietat, una mica de trellat a qui ens vol, sense amagar-se pas, fer fora del mapa. No