L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Se’ns en fot la sentència, les deliberacions i les postures particulars d’aquesta estructura que anomenen Tribunal Constitucional. Se’ns en fot perquè mai ha servit ni servirà als interessos del nostre país.
Avui, tota la classe política -la que està instal·lada a les institucions regionals espanyoles del país- està pendent per veure quins càlculs cal fer i com seran les relacions autonòmiques a partir d’ara. Fa un munt de temps que aquesta classe política -i aquella societat civil tan civilitzada que espera, com ho fan el monos del zoològic a veure què cau- està fent la viu-viu per saber si pot o no radicalitzar el discurs i la pràctica davant dels termes i els tons de la sentència espanyola. Una autèntica vergonya que ha ajudat a posar encara més en evidència un país políticament i socialment vençut per la lògica espanyola. Un país que es mou en clau regional -autonòmica- i que no té projecte nacional. Un país amb forces polítiques que han fet de l’acomodació i la renúncia el seu dia a dia, la seva menjadora i la seva justificació. I ara, prop d’unes eleccions, es convulsiona per saber quin joc li donarà tot plegat. Mentre, l’Estat, que no ha parat mai de treballar en clau imperial, intenta frenar qualsevol dissidència, nacional o social, i juga amb els equilibris de les necessitats de partits, sindicats, empresaris i entitats cíviques civilitzades.
Però el més greu és que en aquest temps, en aquest llarg temps d’espera i adormiment, no hem tingut capacitat de bastir polítiques urbanístiques, territorials, lingüístiques, culturals, de distribució de la riquesa, de vivenda, de cooperació, etc, d’abast nacional. Deixant l’encotillament autonòmic per ells, per als espanyols i els seus lacais regionals. I amb aquest capteniment, no hem estat capaços d’arrossegar el moviment cívic i cultural cap a posicions nacionals, sinó a fer més profunda l’escletxa autonomista, arreu dels Països Catalans. Fins i tot, l’incipient debat plantejat al si de les consultes per la independència sobre la pregunta -Catalunya, nació catalana, Països Catalans- s’ha diluït i el moviment és profundament catalunyès, regional, autonòmic. Aquesta és la gravetat dels fets. Molta gent espera la sentència. Una sentència, que pel sol fet d’esperar-la, ens anul·la com a poble, ens fa dependents, ens mostra la manca de projecte propi.
Cal deixar la via espanyola i francesa i obrir la via nacional cap a la independència i aquesta no passa, en cap cas, pels estatuts.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és per això que no en parlo, d’aquesta comèdia.
Pere
L’he penjat al meu bloc i al meu face. Gràcies.
“menjadora”
salut
Toni
Molt bo. Jo també l’he afegit al meu fèisbuc.
La
veritable manifestació de la dignitat seran les eleccions del 2010
Recentment, Òmnium Cultural ha anunciat l’organització d’una
manifestació en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional
espanyol i en defensa de l’Estatut; manifestació que encapçalarien els
expresidents Pasqual Maragall i Jordi Pujol i promoguda pels partits
CiU, ERC i ICV. En realitat, aquesta manifestació és idea de
Convergència i Esquerra, i fan intervenir a Òmnium Cultural, entitat
fortament subvencionada, per a fer veure que és una iniciativa que neix
de la societat civil.
Catalunya Acció no participarà
en aquesta manifestació. La gestió del recent procés
estatutari i el propi Estatut són la certificació del fracàs dels
polítics -regionalistes , federalistes i pseudoindependentistes- que han
governat el Principat de Catalunya els darrers trenta anys amb
l’insensat objectiu d’encaixar-nos a Espanya d’una manera o altra, i aquesta
manifestació és una mostra ben clara de l’agonia d’aquest fracàs.
Els que volem la llibertat de la nostra nació, és
a dir, la nostra independència, no podem caure en la trampa de fer de
comparses dels responsables que han portat el nostre país a
aquest cul de sac, que sempre acaben embolcallant-se amb la nostra
bandera i utilitzant el nom de Catalunya per a tapar les seves
vergonyes, renúncies i silencis còmplices, i que amb la seva connivència
perpetuen aquesta situació d’humiliació i espoliació constants
condemnant el poble català a un no futur.
Quan Abraham
Lincoln es presentava a Senador per Illinois, el 8 de setembre de 1858,
va dir: “Es pot enganyar tothom durant un temps, i alguna gent sempre,
però no es pot enganyar tothom per sempre”. Que ningú no es confongui.
És clar que el Tribunal Constitucional espanyol pot decidir sobre
Catalunya. Fa molts anys que ho està fent perquè en tots els sentits,
polític i econòmic, som una colònia d’Espanya. Si els nostres
representants polítics tinguessin dignitat defensarien la
nostra Independència, un Estat Català, i ja estarien redactant una
Constitució Catalana.
Per aquest motiu Catalunya Acció
vol recordar a tots els catalans independentistes que la veritable
manifestació de la dignitat serà a les eleccions del 2010. No
us deixeu enredar pels mateixos de sempre. I arribat el moment,
aleshores sí, manifesteu-vos per la Independència, manifestefeu-vos per
la Dignitat.
Josep Castany
Director General de
Catalunya Acció
Barcelona, 29 d’agost del 2009
This is understandable that cash makes people free. But how to act when one has no cash? The only one way is to try to get the personal loans and just car loan.