TEMPS D'INCERTESES

Fa un temps, l’amic Alfons Durán-Pich desgranava com a simples enunciats —o “flaixos provocatius per despertar la nostra avorrida candidesa”, com en diu ell— tota una sèrie de reflexions respecte al futur pròxim, els quals em van cridar l’atenció, tant per la senzillesa del plantejament, com pel fet del punyent que esdevé cadascuna, quan les analitzes amb profunditat.

D’entre elles, la primera que em va cridar l’atenció, és la que textualment diu: “Els intel·lectuals, que han fet de la reflexió la matèria primera de la seva professió, continuaran propers als pessebres del poder i defensaran l’indefensable, davant la mirada atònita dels seus fidels seguidors.”

Per bé que el text està plantejat en futur no cal esperar que arribi per poder constatar-ne la certesa, perquè, en aquesta qüestió concreta, el futur ja fa estona que ha arribat. És el que observem que passa cada dia i, sobretot, en moments d’especial complexitat. Tot i que a hores d’ara ja les he vist de tots colors a la vida i, conseqüentment, hauria d’estar curat d’espants, he de confessar que encara em quedo manta vegades estorat —“atònit”, diu en Durán-Pich— escoltant les tertúlies de les ràdios i televisions o llegint alguns articles d’opinió als diaris. Fa feredat escoltar o llegir tota aquesta gernació de suposats intel·lectuals que són capaços de defensar una cosa i la contrària, amb contundència i sense cap rubor, segons com bufi el vent del pessebre al qual pasturen. I no només això. Són capaços d’opinar i pontificar de tot, fins dels temes més complexos, sense que la majoria de cops no només no en sàpiguen prou de l’assumpte de què parlen, sinó que no en tenen gaire més idea que la que poden haver recollit llegint a corre-cuita quatre titulars mal buscats, quan els han advertit de què es parlaria a la tertúlia. I, això, si el recurs per treure les idees no ha estat només Twitter, al qual molts en són addictes, segurament perquè és fàcil de llegir i permet formar-se una opinió sense haver d’esforçar-se. Llavors, que l’opinió sigui o no correcta, és secundari; només importa com l’exposes.

El que comento no és cap frivolitat. Ho tinc fefaentment confirmat per un amic que, com molts, es va dedicar a aquesta feina, després d’ostentar un alt càrrec en un dels governs de la Generalitat. Durant força anys és va fer un fart de voltar per les tertúlies de diverses emissores de ràdio i televisió del país i escriure articles als diaris, i em va explicar com funciona aquest negoci. Es tracta de trobar els padrins, em deia, que t’introdueixin al circuit —en el seu cas va ser un partit polític, of course— i, un cop a dins, has de donar joc. I, per fer-ho, cal xerrar i xerrar, opinar i opinar, sense que importi que tinguis o no coneixements del tema, ni la certesa o veracitat de les teves afirmacions. Tot plegat, només has de defensar amb vehemència el que t’indiquin els amos del pessebre. És l’únic que importa. I així, “et guanyes la vida”, concloïa, fent de bufó, però sabent que gairebé ningú no et considerarà com a tal, ans el contrari: la majoria de gent et respectarà com si fossis un dels savis de la tribu.

Amb el que veiem cada dia, ningú no pot dubtar de les afirmacions del meu amic. Val a dir, però, en descàrrec seu, que un dia els escrúpols van poder més i va deixar córrer tot aquest món. Des de llavors es dedica a escriure ficció, que no és pas que s’allunyi massa del que feia abans. No es guanya tan bé la vida, però dorm més tranquil.

No obstant això, malauradament, no n’hi ha gaires, com el meu amic i, per a tant, haurem de continuar sentint les mateixes veus i llegint les mateixes firmes i, sovint, haurem de continuar posant-nos les mans al cap quan advertim que, sense enrojolar-se gens ni mica, aquests intel·lectuals de trinxera avui defensen blanc amb la mateixa intensitat i fermesa que ahir defensaven negre. I, qui no vulgui fer-ho, haurà de saber desconnectar de tant opinador pseudointel·lectual que, més enllà de fer-nos ballar el cap, ens aporta ben poca cosa. Però, mentre no ho aconseguim, haurem de vetllar perquè l’Alfons Durán-Pich no tingui raó en una altra de les seves píndoles en la qual afirma que el “pensament crític (el poc que ha existit) anirà a la baixa. No només no es conrearà, sinó que s’aniquilarà a poc que reneixi”. Si en aquest extrem també té raó i ens acaben ensulsiant les poques idees pròpies que ens queden, certament estarem perduts. Com a societat tornarem al pa i circ romà —el panem et circenses— i la major part de la ciutadania s’alimentarà només, en la versió actual, de pizzes, futbol i sèries de televisió.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!