Coca de recapte

No puc recordar el motiu que causà la meva pregunta. Probablement fou un escàndol financer que afectava poc o molt la hisenda pública, o alguna altra institució de l’Estat a finals de la dècada dels seixanta. Em semblava que tota Lleida, on vaig néixer i visc, en parlava. Al diari no sortia res i a la ràdio menys encara, car eren els temps de el parte de Radio Nacional de España.

Era molt jove i vaig preguntar a casa per què els mitjans callaven allò que tothom sabia. M’explicaren que els mitjans eren dependents dels qui els subvencionaven i que no hi havia diari o ràdio que no degués diners a Hisenda o a la Seguretat Social. Qui paga, mana i els mitjans de l’època estaven lligats de mans i peus. 

L’exercici efectiu del dret a la informació lliure i veraç requereix que hi hagi mitjans informatius independents, lliures, veraços i plurals. La independència dels mitjans, tot i la devaluació que la paraula ha patit aquests darrers anys i les dificultats de l’objectiu, depèn en bona mesura que la seva rendibilitat els permeti no dependre d’ajuts interessats de tercers que els condicionin indegudament.  

Per això, és especialment preocupant la crisi dels mitjans de comunicació, sobretot de la premsa escrita. Els mitjans gratuïts, la possibilitat d’accedir a la informació a través d’Internet, els costos d’estructures dimensionades per temps pretèrits, i les inversions precises per entrar en nous entorns audiovisuals, entre altres motius, han posat en tensió una bona part de la premsa escrita.  

Per acabar-ho d’adobar, les dificultats de finançament i la sobtada caiguda de publicitat dels mitjans, iniciada a mitjans de l’any 2007 i agreujada de l’estiu cap aquí, ha posat una bona part d’aquells en situació difícil, quan no aparentment insostenible.

En temps de crisi, els ajuts públics directes o indirectes als mitjans guanyen en rellevància i és més important que mai que siguin adjudicats amb garanties de transparència, independència, objectivitat, pluralitat, eficàcia i vocació de temporalitat, i que siguin públics. Al cap i a la fi, els qui paguen, els ciutadans, tenen dret a saber on van els seus diners i la publicitat és una bona mesura preventiva de “liaisons dangereuses”.

Només la pluralitat i la llibertat dels mitjans, per relativa que sigui, pot garantir diferents mirades sobre la nostra realitat immediata (condició necessària per a copsar-ne la complexitat i per facilitar la cerca de solucions als problemes i d’avui) i que totes les veus pugin ser escoltades. No pot pas ser que només uns quants, els ben situats, sàpiguen veritablement què passa. Ens hi va la qualitat de la nostra democràcia i la possibilitat de seguir avançant amb llibertat i equitat. Necessitem com l’aigua la pluralitat, la llibertat i la veracitat dels mitjans, dels públics i dels privats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!