Després de tota la precaució mostrada per part dels especialistes, i potser una miqueta com a reacció, he de confessar que la pel·lícula sobre els Borja m?ha sorprès favorablement. No tinc un sol argument amb què defendre la versió cinematogràfica de les objeccions que els historiadors poden fer-li: eixa classe de crítica és una tasca que només ells poden i han de fer. Però deixant de banda eixos purismes, vaig eixir satisfet del que em va semblar una visió més digna i acurada dels Borja del que esperava trobar-me en una pantalla. No és, probablement, ?Borja Papa? de Mira (llibre que no he llegit però que duu el millor segell de qualitat possible, el del seu autor ? i que a mi com a molts altres potser l?estrena del film ens anime a tastar), però tampoc ho pretenia, ni és eixa la vara de mesurar que se li ha d?aplicar al projecte.
Qui haja anat a veure la pel·lícula sense més informació ni massa inquietuds respecte del tema, pot haver tret unes poques conclusions generals que ja estaria bé que hagueren arribat al gran públic. La primera: els Borja, en llurs ambicions i mètodes, no es diferenciaven massa dels seus contemporanis ? era l?origen valencià, el conseqüent aïllament, i els seus èxits els que els convertien en excepcionals. Una altra: tot i que els rumors més extrems sobre la família se senten contínuament en boca dels protagonistes, es queden en rumors, i no es mostren mai de forma explícita ? possibilitat que hagués estat de bon tros més explotada a mans de gent menys respectuosa amb la veracitat dels fets. I per últim, pel que fa als personatges, supose que la més beneficiada en termes d?imatge pública deu haver estat la pobra Lucrècia, que per a molts haurà deixat de ser la personificació de Satanàs per a convertir-se, fonamentalment, i senzillament, en una dona ? un simple instrument, involuntàriament letal, en un món d?homes.
Per a mi personalment, el moment més especial fou la curta escena en què crec que apareix, sense que se l?anomene pel seu nom, el més lúcid contemporani dels Borja, el meu admirat Maquiavel. No sé d?on s?han tret l?actor que el representava (de fet, no tinc garanties que fóra ell el ?diplomàtic florentí? que visita la cort papal), però és que era igualet, igualet… No diu gran cosa els pocs segons que apareix: senzillament observa, i pren nota. Una sana costum que alguns intentem imitar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!