La nota que vaig penjar ahir era només una forma un tant críptica (i involuntàriament sexista, potser) d?expressar una visió negativa de la vida política que, sense ser nova, mai havia assumit tan radicalment com aquests darrers mesos. No sempre ha estat així, i tan important és recordar ara com ho percebia fa uns pocs anys, com deixar constància de quina és la meua opinió en el present.
Recorde vagament el que jo mateix pensava fa quasi quatre anys, sobre les possibilitats que oferia l?acció política real: eren els darrers mesos de cursa electoral, als municipis i al País Valencià, i fins i tot sota l?allau propagandístic d?uns i altres sobrevivia en mi una fe més o menys robusta en el bon funcionament del sistema polític. Almenys en les distàncies curtes, en la proximitat que ofereixen les ciutats xicotetes i els pobles, jo creia possible que l?acció honesta, directa, intel·ligent, d?un ciutadà implicat en política podia transformar, de manera perceptible, la vida circumdant, immediata. Una teoria com aquesta no sol deixar massa lluny les temptacions pràctiques: i en efecte, jo mateix vaig arribar a plantejar-me si donar o no un pas endavant, i implicar-me políticament després d?aquelles eleccions, al llarg del període que aleshores començava ? i que ara molts tenim ganes d?esgotar com més prompte millor. La meua no era tant una postura idealista (en cap sentit ideològic del terme), sinó senzillament ingènua.
Afortunadament, no vaig donar el pas. El món on visc és ben xicotet, es veuen tan poques cares i tantes vegades repetides, que no cal avançar-se massa per a arribar a la primera fila. I una volta allà és quan hom descobreix, horroritzat, que no hi ha retrocés possible: si has donat la cara ja no te la tornaran mai. Així, ara m?alegre per no haver comés l?error de lliurar-me a la vida pública, de fer-me visible. (Ben mirat ara mateix m?estic fent públic, només pel fet d?escriure ací ? però d?una forma distinta, més controlada, regida per lleis menys salvatges que les de la política). En el millor dels casos crec que el resultat hagués estat decebedor. I en el cas pitjor hagués suposat la renúncia a algun dels projectes a què he dedicat il·lusió i energia durant aquests últims anys. (Ja en parlarem, dels fruits d?aquests projectes.)
No és el moment d?explicar el procés i les causes del meu desengany ? prenc nota per a fer-ho algun dia. Però no cal dir que la meua ingenuïtat política s?ha esvaït completament, el meu sentit de la responsabilitat cívica s?ha desplaçat a terrenys on les meues llavors (suposadament) haurien de donar més fruit, i l?acció partidista i disciplinada de què en algun moment em vaig sentir capaç ha cedit davant un individualisme potser excessiu. Pràcticament he invertit la valoració política d?algunes qualitats, fins al punt de pensar que algú honest, intel·ligent, responsable i assenyat pot acabar havent de camuflar eixes virtuts per a sobreviure a la política ? o veient com l?entorn i les regles del joc polític les transformen en defectes. És eixa la por essencial que inspirava ahir el meu consell dissuasiu, la meua prevenció contra els cants de sirena del poder: no voldria vore consumides per la política les persones de qui ja tinc motius sobrats per a l?admiració ? i que no cal, per tant, que me n?oferisquen de nous.
Sé que aquest extrem d?aversió a què he arribat és irracional, i em sorprèn a mi mateix (més per extrem, que per irracional). Què serà del món (pitjor encara: del meu poble, de la meua ciutat) sense gent bona i capaç que done el salt a la política? No podem guanyar tots molt a canvi dels seus sacrificis? Una volta un amic poc sospitós d?idealismes m?ho va dir amb paraules de Burke: "Tot el que cal per a que el mal triomfe és que els homes bons no facen res". No sé com respondre una sentència així, que em sona ara tan carregada de veritat – i alhora distant, indiferent. Qui sap si quan la maquinària electoral es pose em marxa de nou els seus efectes em faran menys descregut… Ben aviat ho podré comprovar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!