HIPOTECA DE CABÒRIES

Ja em perdonarà, sr. Rajoy, que em dirigeixi a vostè, però és el qui mana en aquests moments. Ja sé que la culpa no és tota seva. Com bé diu, la cosa l’ha rebuda en herència. Dels altres? No, no sigui tan poca pena. També dels seus. De quan manava l’Aznar i més lluny encara. No, no arribarem al Franco, seria devaluar l’argument. Però què vol que li digui, sr. Rajoy, em sent una mica decebut. Sí, no pateixi, li ho explicaré.

Miri, som un ciutadà més o menys honrat. Estic al corrent dels meus impostos, de les meves obligacions amb hisenda. Ja sé que la cosa no té gaire mèrit. Són faves comptades. Si no pag, em caurà el pèl amb el recàrrec que m’endossaran. I no crec que tenguin pietat de mi. Pel que fa amb hisenda, també dos i dos fan quatre. Tots els meus ingressos són en blanc. Fins i tot, les misèries que molt adesiara la societat general d’autors es digna a pagar-me per haver fet unes lletres de cançons. El que li deia, mèrit poc o cap. Quan m’envien el paper per fer la declaració hi és tot, fins al més miserable euro. Poc comptar que no faig cap classe particular, ni de taxi clandestí amb una furgoneta que tenc, ni res per l’estil. Ah, potser ho ha deduït, som funcionari. D’aquests que ara ens toca pagar bona part de la crisi.

Sí, diuen que som uns afortunats. Depèn com es miri. Quan vostès deien que l’economia espanyola era ben sòlida i que això del totxo i el maó mai no s’ensorraria, per què és veritat que ho deien vostès, abans quan manava el del bigoti? Bé, quan això passava hi havia encofradors i enrajoladors que guanyaven més de tres mil euros al mes. Alguns en blanc, altres en negre. No, no ho sé de bona tinta, ni tenc cap parent que ho fes, però ho sap tothom, sr. Rajoy, que això passava. Bé, llavors jo guanyava els meus privilegiats dos mil euros cada més. I no li diré el que ja sap, que vaig haver d’estudiar cinc anys, amb sacrificis i esforços, i vaig haver de superar unes oposicions de sr. Rajoy!

I a més, sr. Rajoy, mentre que n’hi havia molts que estiraven més el braç que la màniga, jo, com d’altres, procuràvem ajustar els números cada més. I fins i tot, estalviar una mica. Sap una cosa, mentre manava el del bigoti, vostè n’era alguna cosa, i el seu successor, el sr. Zapatero, perdoni que li esmenti aquest nom grosser al seu paladar refinat, mai no vaig sentir-los piular ni un mot aplaudint actituds com la meva. Ans al contrari, l’estalvi estava penalitzat. Fora de joc completament. Allò que volien era això, que estiràssim el braç més que la màniga, que no fóssim previsors, que visquéssim com un autèntics habitants d’Eldorado. Que gastàssim la freixura. Però ves per on, a mi m’inculcaren, al costat del de l’esforç, altres valors, entre els quals hi ha el de la previsió.

Quan va arribar allò que vostè i els seus deien que mai no arribaria, no doni la culpa al Zapatero, que allà on hi han manat i mamat plenipotenciàriament els seus, també ha passat l’ineludible, al País Valencià, per exemple. Bé, quan va passar tot el que ha passat, a un servidor li varen abaixar el sou, i també li ho varen congelar. Amb 28 anys de servici, ja he perdut el compte les vegades que me l’han congelat. Això sí, diuen que tenim moltes vacances, els docents. Bé, tenim el que tenim. Com els controladors aeris o els bombers, que tenen molts de dies lliures! Però no ens desviem! Amb tots aquests anys gairebé no me n’he pogut beneficiar de cap ajuda, gràcies a Déu no l’he haguda de menester, però que vol que li digui, sempre cau bé que et donin una maneta. El meu sou blanc ho impedia.

Ara, congelat i rebaixat, la vida em surt molt més cara. El gasoil per anar a fer feina està pels núvols. I ara, els seus que em governen aquí, encara me l’apujaran més, com vostè m’ha apujat la meva contribució a l’IRPF. No havia dit vostè que no apujaria els impostos? Que tenia les solucions per treure el país de la crisi? Els seus d’aquí també ho deien i fa un any que governen i encara s’ho miren sense actuar. Bé, han llevat el carril bici, els flocs de les escoles i poca cosa més.

A més, veig que ha fet una amnistia fiscal. Mesura a la qual s’oposava no fa gaire. Les dues coses, tot plegat, m’emprenyen una mica molt. Si abans, en comptes de voler governar a les totes, hagués estat una mica més responsable i colze amb colze amb Zapatero haguessin emprès aquestes mesures, tal vegada ara no serien tan doloroses. Però el seu sentit d’estat, la seva responsabilitat li ho impedien! Quina barra! Bé, ara perdonarà el deute fiscal a algú. Entre vostè i jo, i sense que ningú se n’adoni, no creu que això és una mesura de cara a la galeria? Voleu dir que tota aquesta gent que guanya tant, que té els mecanismes d’evasió de capitals totalment estudiats i infaliblement experimentats, els revendrà de cop i volta el seu sentit patriòtic i els trauran a la llum, els capitals evadits o a punt de ser-ho, perquè el país surti de la crisi? Ah, pas per alt els AVES patriòtics, aquests que surten i arriben a Madrid i transporten radialment deu o dotze passatgers, els aeroports fets per ser venuts a trossets i tantes altres coses fetes a mida d’uns pocs, d’un pocs que ara li aplaudeixen la reforma laboral i altres menudències que vostè al seu dictat complimenta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!