HIPOTECA DE CABÒRIES

Ja ho saben. La xarxa en va plena. La progressia, benvinguda sigui, té un màrtir. Ressonen arreu les jaculatòries machadianes. Mitja espanya, una quants d’ací i la resta d’allà, tenen el cor gelat, mentre que l’altra mitja espanya, potser més grossa, amb més d’ací i més d’allà, està de festa, fa sonar la “pandereta i la xirigota”. Què hi farem? Tanmateix a mi se m’obren una sèrie d’interrogants.

Llorenç Villalonga, el gran novel·lista illenc, en un diàleg, carregat d’ironia i sarcasme, entre Tonet de Bearn i el capellà del poble, on discuteixen sobre l’infern i el dimoni, el senyor exclama: Jo no som un home de molts d’escrúpols, però a ca meva m’ensenyaren a jugar net. Aquest fragment és del Faust, una obra de teatre, esbós del que seria en el futur, Bearn. Bé, sembla que a la caverna i en el núvol, mediàtic, se sobreentén, no sé si hi ha molts d’escrúpols, però crec que la gent no juga net.

No juga net en contraposar l’absolució de Camps amb la condemna de Garzón. Segons sembla el jutge, val a dir que no som jurista, va fer servir un procediment que no entrava en les seves atribucions per ordenar les escoltes telefòniques. Potser, ambdós tocarien estar condemnats. Condemnar Camps i absoldre Garzón no deixaria la justícia més ben parada. Ni els procediments maquiavèl·lics,en el sentit més literal del terme, del jutge.

En segon lloc, estic convençut que si Garzón en comptes d’escoltar la dreta més cavernícola, ho hagués fet amb gent pacífica però ferma que defensàs la independència de Catalunya, o més encara, dels Països Catalans, segurament la justícia espanyola no l’hauria condemnat. M’hi jugaria un pèsol. De fet, no el va condemnar en el seu moment. D’això ells n’anomenen qüestió d’estat. Algun dia en parlaré, d’aquesta qüestió.

En tercer lloc, aquest tribunal, aquesta jurisprudència, aquests togats, en definitiva aquesta justícia, que com deim a Mallorca va torta. (La dita popular és així: és més tort que sa justícia). Aquesta és la mateixa que va declarar inconstitucional bona part de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, refrendat per tot el poble de Catalunya. És la mateixa que dóna ales i jurisprudència als jutges ( i als polítics, en especial als del PP) per anar contra la llengua catalana, per carregar-se la immersió lingüística. És la mateixa justícia que no tolera que el català i el castellà tenguin les mateixes oportunitats en les terres on el català és llengua pròpia. És la mateixa justícia que priva d’un ordenament jurídic que garanteixi el ple ús de la llengua catalana. (I mentrestant Mas i Camacho ballen el bésame mucho). I aquesta mitja espanya que ara omple tuiters, feisbucs i altres fórums virtuals o materials, i que ho fa en nom de la progressia, de l’anticaciquisme, de l’anticavernarisme, etc, aquests mateixos varen callar com a muts, en Garzón inclòs.

Davant una justícia obsoleta, com el nacionalisme imperialista que el sustenta, cal proposar una justícia pròpia, reivindicar-la. En primer lloc perquè no és la nostra i, en segon lloc, perquè no és de fiar. Va torta, com deim des d’aquest trosset de país, ai tan amenaçat, que és Mallorca.