Pel·lícules per treballar la sociolingüística/6: Pa negre

Aquest cap de setmana he anat a veure d’estrena, i a Mataró,  Pa negre -i això ja és, malauradament, una notícia sociolingüística, perquè rarament ens arribava cap pel·lícula en català a les pantalles mataronines. I, certament, només puc dir que és un magnífic producte: a nivell d’interpretació, a nivell de fotografia -impressionants Tavertet, els boscos de Tagamanent…-, a nivell d’adapatació del director mallorquí Agustí Villaronga -penso que prou difícil- de les obres d’Emili Teixidor Pa negre i Retrat d’un assassí d’ocells… Una pel·lícula que des de la nostra realitat pot tenir –– una projecció internacional.

L’obra, a més, per a mi, també té interès sociolingüístic…

Abans d’anar a veure la pel·lícula havia llegit algunes crítiques, algunes altament positives, altres, no tant, però en va haver-hi dos, de comentaris, que vam sorprendre’m. En un, trobat  en aquesta crítica, vaig poder llegir: “haciendo de este un filme sociológico de denuncia que, a su vez, representa el enardecimiento del sentimiento nacionalista frente a las directrices falangistas” i en un altre, en aquesta altra crítica, on per cert es carregava literalment la pel·lícula, vaig trobar-hi: ¿Si estamos en 1944 por qué se habla en catalán y encima delante de gente del movimiento?

En el fons els dos comentaris veien en el fet que els protagonistes mantinguin la llengua davant de falangistes i de guàrdies civils (en aquest cas no sempre) d’una banda un “enardecido sentimiento nacionalista” i d’una altra, una incongruència història…

Si mirem els fragments en què això passa i els analitzem, potser ens servirà per adonar-nos i fer adonar, si el cas, els nostres alumnes del següent:

A la Catalunya rural dels anys 40 (l’acció passa a la comarca d’Osona) la gent encara tenia un coneixement molt limitat de la llengua espanyola -especialment l’oral. Per tant, no és ben bé un sentiment nacionalista el que els porta a parlar en català sinó la incapacitat per fer-ho (com bé es demostra quan el nen és amb un guàrdia civil). Recordar que aquest país ha estat monolingüe català fins fa relativament poc no està gens malament…

Ens agradi o no, molts – moltíssims- membres del Movimiento eren catalans -antics partidaris de la dreta, gent de conviccions religioses molt conservadores, gent oportunista…-; per tant, és lògic que parlessin en català i més en pobles tan petits com els que apareixen a la pel·lícula.

Els mestres d’escola, encara que difonguessin la doctrina dels “guanyadors”, si eren catalans era lògic que en l’àmbit informal empressin el català i només fessin ús de l’espanyol en la situació formal de la classe.

Fixem-nos, però, que quan el nen va a fer el batxillerat a l’escola religiosa d’Igualada (per cert, l’escena està rodada als Maristes Valldemia de Mataró!) aquí sí que sempre els professors -capellans- parlen en castellà.

Finalment, destacar la recreació del parlar de l’època i de la comarca (quin encert haver buscat el nen i la nena protagonistes de Manlleu i de Torelló, respectivament, la qual cosa dóna molt de realisme a la pel·lícula), amb barbarismes i col·loquialismes inclosos.

Per tant, moltes pistes per entendre la realitat d’un país que molts creuen que sempre ha estat com ara és…

Deixa un comentari