LA PARAULA ÉS DESCRIPCIÓ
Escriure és caminar i mirar—flanar.
Albert Roig
Si bastàs un gest per contar-te totes les passes que he fet fins arribar als penya-segats de Sió, on tu anaves, tota sola, a llegir, a prendre el sol davall l’ombrel·la, a nedar dins el caló de les Oblades, a espiar l’illot de Nausica que visitaves per camins d’aigua salada. Si bastàs agafar una grapada de la salobror que duc aferrada a la pell i a la mirada per fer-te avinent els ritmes del sol que ventallejaven entre uns núvols grisos i rosa per inventar una fira de rajos que queien en picat allà enmig, just entre els meus braços i l’horitzó en una taca fosforescent que convertia el mar en volcá de lluminàries. Si bastàs dir uns mots com De Profundis perquè apareguessin l’estol de pensaments que voleiaven, com les gavines de coll gràcil enfora, entre els meus neurotransmissors en un ordre bastit amb l’afiligranda mescla d’aquells elements –l’espígol, el far, les mates cremades, els quars lluent fent replans, els caminois entapissats de coixinets, les coloracions verdes, blaves, escumoses de l’aigua a les tenasses que sembla que no s’acaben mai, l’horitzó net i llarg dibuixat amb una recta magnífica de miratge, els silencis de les ones com una respiració dels fondals, de les apnees, dels moments en què creus que fas el caragolí, etc.– Si bastàs asclar aquest munt de llenya que encenc com una alimara que et fa senyals des d’enfora, far d’una intimitat brodada a cops de destral pels caires del paisatge on surts sempre seguit. Qui triomfarà en el combat de les desaparicions?
Et dic el lloc. T’escric el lloc. No puc pintar el temps. Recopii la teringa de sentiments que em travessaren mentre referia el camí de tu, envoltat de la bellesa del lloc i del teu buit. Vaig tudar algunes llàgrimes que caigueren dins un cocó i fongueren amb sa calidesa els cristalls de la sal. No ho comprenia. Esponjava el xassss, xassss, xassss que recorria amb sabonera frondosa les anemones i el vogos de les onades sobre la planície de la roca amb els seus jardins de cabelleres. Per tot hi havia ecos: esdeveniments de les profunditats: superfícies on es reflectien els meus besos d’una llengua afamegada de les teves salives. Per la llengua prenia cos la repetició obscura dels mots que t’havia dit desbordats de vehemència. D’un eco a l’altre et tenia, et perdia, et retrobava, et feia meva, t’abandonava, t’oblidava amb totes les desmesures d’un terror convuls que no em deixava aturar de senyar-te.
Vet aquí un feix de pells mortes, de reliquiaris d’un passeig vora els roquissars de la carn mossegada per la llengua, per la boca sense dents, per un aire irrespirable.
He arribat a Son Asgard amb els llavis tenyits dels regalims de ta parla silenciosa que ressona en l’escena i et propaga com un aire expirat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
em trobo borratxa de lirisme, o mancada d’oxigen, de cabussar tant de marees de tant mare nostrum em desmaio quan els homes han aconseguit enfilar-me a la balsa ho sé tan sols sento una mena de mormol ceci n’est pas la Méditerranée
Entre la mar i l’aire, posar peus a terra. Per això cal vehemència, deixar-se de lletraferits i unes bones tenalles. Lluny de la llengua amb el Déu demos el poble és erudit i savi, sap marcar prioritats i el que interesa per la pervivència.
Els lletraferits donen l’esquena a la mar i terra, sols miren el vol dels pardalets. La seva capacitat erudita és incapaç d’arribar al poble no docte, és perdren pel camí de una suposada filología i lletres i deixen a banda la filantropia dels països.