Sobretot he vist i sentit molts catalans i espanyols. Hi he anat amb Ryanair i he viatjat força bé. Durant el viatge he sentit molt català, infinitament més que al transport públic de Barcelona.
Pels possibles futurs usuaris els aviso que els seients no son numerats, per tant si vas acompanyat t’has d’afanyar per no viatjar separats; Els viatges des de l’aeroport a la ciutat d’origen/destí poden augmentar molt el temps del viatge (1h i poc més de Barcelona a Girona, però més de dues hores de l’aeroport de Beauvais a París. Total sis hores de viatge; el català que es fa servir a la web de la companyia s’acaba ràpid (igual que el castellà) i més val que entenguis l’anglès o tinguis el servei de traducció de webs de vilaweb (espero rebre alguna compensació econòmica per aquesta inserció de publicitat).
Al que anàvem, pel que he vist París és gran, molt gran, i molt menys romàntica del que esperava. Els edificis són massa grans per ser romàntics. Montmartre, el barri llatí, … té coses maques però no m’ha acabat de fer. També és veritat que en tres dies tampoc pots agafar el tacte a les coses.
Això si, és una capital d’un país poderós els últims segles. Això es pot veure per la grandiositat dels seus edificis i les seves places (Lisboa també ho té tot que en menys mesura). Places grandiloqüents i desaprofitades.
El Louvre té obres d’un munt de països i crec que s’hauria de veure què és d’espoli i què és comprat.
Com a curiositat els objectes de Gaudí que hi ha al Museu Orsay. Dos miralls preciosos que emulen dos bassals d’aigua i que pertanyien a la casa Milà, una raconera de la casa Batlló i una jardinera del Palau Güell. També hi ha altres objectes modernistes de diferents autors, a destacar un saló sencer preciós, que no se si era de la Casa Boixeres i obra de Joan Busquets o d’algun altre lloc perquè no ho vaig acabar d’entendre. Perquè clar, a França són molt cosmopolites i tots els rètols estan en francès i …. francès i si no en saps prou doncs aprèn-lo.
A mi em va agradar més aquest museu que el Louvre, perquè m’hi vaig trobar les sorpreses modernistes i sobretot pels quadres de Toulouse- Lautrec (que sincerament no coneixia prou i em van sorprendre pel llenguatge que utilitzava a l’hora de centrar l’atenció en les parts del quadre) i pel quadre de Renoir de "Le Moulin de la Galette".
Amb tot m’he quedat a les portes de Paris, unes portes que porten a una ciutat viva i acollidora o a un parc temàtic que viu de la fama que va aconseguir essent ciutat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!