Plataforma per la Llengua

M’ha anat d’un pèl però arribo a temps, és a punt
de començar. Trio el seient, apago el mòbil, perquè vull, i tan si vull com si
no, també les ganes d’entendre’m amb els personatges en la meva llengua…us sona la pel·lícula? segur que sí; a qui
no tant, segurament, seria a qualsevol espectador o espectadora quebequesos,
especialment als més joves que han crescut en un entorn on hi ha l’opció de
triar les pel·lícules al cinema en la seva llengua pròpia i oficial, el francès.
I no perquè sigui l’única llengua amb la que són competents; de fet, el públic majoritari
podria entendre les pel·lícules en anglès, l’altra llengua oficial del Canadà. Però
l’espectador quebequès, a diferència de nosaltres, no ha de renunciar a la seva
llengua a la sala d’un cinema. Així arribem a la part més sorprenent de la
trama: malgrat que el públic del Quebec és comparable en nombre d’espectadors
potencials al catalanoparlant i, com aquest, també està habituat al doblatge,
l’oferta cinematogràfica respecta els drets lingüístics al Quebec i a casa nostra
no ho fa. És que, llavors, hi ha un problema de rendibilitat de la llengua? no
pas, ben al contrari, com demostren altres consums similars com els de la
televisió o la ràdio, o estudis fets recentment que conclouen que el cinema en
català no faria en cap cas baixar el nombre d’espectadors (i fins i tot, un petit
percentatge diu que aniria més al cinema). Més aviat, trobaríem altres raons
que explicarien la pràctica única i excepcional dels territoris
catalanoparlants respecte a les altres comunitats lingüístiques comparables.

Tornem al cas del
Quebec i el públic quebequès doncs. En aquest país, després a la implantació
d’una nova legislació lingüística als anys 80 i a unes polítiques efectives de
cara a la normalització, es va produir una adaptació ràpida a la realitat
sociolingüística, passant del cinema exclusivament en anglès a un cinema també en
la llengua pròpia del país. Per donar una dada, les estadístiques del 2008 del
Departament del Cinema del govern (La Régie du Cinema)  indiquen que respecte a les grans
produccions nord-americanes (més de 20 còpies), el 99.7% de les pel.lícules s’han
doblat en francès, i el 71% són doblatges fets al Quebec en francès
quebequès.  Tal com va exposar fa
poc la directora de la comissió del doblatge de la Societat d’Empreses
Culturals (SODEC) del govern quebequès en una conferència organitzada per la
Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle a Barcelona, cal tenir en compte
que molt poques traduccions  fetes
a França o a Bèlgica arriben al Quebec, i que per norma general les pel.lícules
exhibides al Quebec i doblades en francès (o francès quebequès) són distribuïdes
només en aquest país. Per tant, com dèiem, es tracta d’una oferta per a un
públic potencial comparable al nostre.

Aquest és només
un dels molts casos que mostren que el què promulga el Projecte de llei del
cinema de Catalunya que es debat en el Parlament català no és cap precedent, sinó
que ja existeix en d’altres contextos comparables al nostre. Des de la Plataforma
per la Llengua considerem fonamental que s’aprovi i s’apliqui aquesta normativa
a fi que hi hagi com a mínim la meitat de la oferta cinematogràfica en llengua
catalana. D’aquesta manera s’acabaria amb unes inèrcies i pràctiques
discriminatòries fruit de la dictadura de Franco. Per això, engegem una  imaginativa campanya que porta el títol
de “Volem crispetes” (www.volemcrispetes.cat) de manera s’expressi i es difongui la voluntat dels catalans de ser
tractats amb les mateixes condicions, per exemple, que ho és qualsevol
quebequès al cinema. Perquè si al Quebec tenen maïs soufflé, nosaltres també hi tenim dret…a crispetes, és clar!

Gemma Ponsa

Plataforma per la Llengua

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!