Fa unes setmanes, la Plataforma per la Llengua,
conjuntament amb la Fundació Vincle, va organitzar una conferència sobre la
situació de les llengües en el cinema amb representants del Quebec, Estònia i
Finlàndia. Totes tres situacions tenen assegurada la presència de les seves llengües
en el cinema, amb la legislació corresponent que ho fa possible, malgrat tenir
igual o menor nombre de parlants que el català. És simptomàtic el cas de Finlàndia, amb el finès, amb menys
parlants que el català, i el suec, amb el 5% de la població del país, on les dues llengües tenen
presència assegurada en el cinema.
El mateix passa amb l’estonià a Estònia. I pel que fa al Quebec, el francès quebequès hi està garantit,
atenent a la tradició de doblatge d’aquest país, malgrat que la llengua
majoritària del Canadà és l’anglès. En canvi, el català als territoris de
llengua catalana, no.
Un estudi de la Plataforma per la Llengua constatava
que aquesta situació es repeteix en la resta de llengües comparables al català
dels països democràtics. I en
canvi nosaltres, i per més inri, quan volem regular l’ús de la llengua, a
semblança d’altres països, encara tenim por.
I no només en el cinema. No hi ha cap llengua com
el català que no sigui oficial en el seu estat, en països democràtics; només el
català. I a més, cal sumar-hi que actualment existeixen 500 disposicions que imposen
el castellà als Països Catalans, no pas el català.
La situació del català és de plena anormalitat, i
per tant cal maldar perquè la població se n’adoni, tot mirant a fora, a països
de forta tradició democràtica, obrint els ulls, per tal que algun dia aquesta
situació es pugui resoldre. Perquè és justament aquesta anormalitat la mare
dels problemes de la llengua catalana. Perquè allò que donem com a normal, no
ho és pas. I cal que en comencem a ser conscients.
Martí Gasull i Roig
Plataforma per la Llengua
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!