La Plataforma manifesta i fa públic el seu
suport i la seva adhesió a l’editorial publicada conjuntament per 12 diaris
catalans, titulada “La dignitat de Catalunya“, i fem una crida
a totes les entitats del país així com a la societat civil a mostrar de la
mateixa manera el seu suport a l’esmentat text.
Tal i com diu el text de l’editorial, “No som davant d’una societat
feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva
dignitat.”
Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres
tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el
Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de
Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan
Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals
han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a
sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la
restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei
fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que
el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una
quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i
la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant,
més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal,
només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat
després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris
del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret
a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com
a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre
la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero
com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja
que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de
pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre
l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte
superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix- no farem
més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la
consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix
la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i
nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana;
l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i
la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat,
d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal
sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar
amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta
podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la
maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en
joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional:
l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos
per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar
la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat
institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no
és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional,
per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular
contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat
catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal
decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir,
sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van
protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les
joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa
supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que
relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els
pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la
història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels
principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt
servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha
alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de
suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana
(institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte
de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible
uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral);
contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més
pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos
beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes
demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua
que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu
escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense
renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies,
els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el
Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte
que té entre mans -que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un
vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només
la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per
excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un
doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni
malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú
erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les
contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir
impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un
desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui
Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de
l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la
gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment
plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la
solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat
responsable.
Editorial conjunt de Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona,
Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La
Vanguardia, Regió 7, Segre, El Punt i l’AVUI
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!