Per Tutatis!

Mark Millar, Grant Morrison, Phil Hester,  Kim DeMulder, Phil Jimenez, Chris Weston, Tatjana Wood
Planeta DeAgostini

Sempre he pensat que personatges com “La Cosa del Pantano”, que no són en origen pròpiament herois però tampoc necessàriament dolents, deuen ser difícils de guionitzar. Hom no sap ben bé què fer-ne i sovint acaben cedint la centralitat del relat a d’altres éssers menys bestials. Si a banda d’això, hi sumem el fet que Alan Moore va realitzar una de les seves obres més reeixides en les pàgines de la seva etapa a “The Swamp Thing” (de conseqüències seminals per l’univers Vértigo, amb permís de Neil Gaiman), s’ha de reconèixer que el paperot que els tocava jugar a Grant Morrison i Mark Millar no era gens fàcil.

Com a persones intel·ligents que són, van decidir redefinir aquell univers per poder desenvolupar-lo en els seus propis termes, cosa que es pot veure en el trencament de la segona pàgina. Alec Holland, soterrat i oblidat per Moore, tindrà ara més protagonisme que mai. Al llarg de la primera part d’aquest volum haurà de passar tota mena de proves, com si d’un Heracles modern es tractés, per tal de guanyar-se de nou el tron de campió de la natura. La idea, que en principi resulta vàlida, pateix un important desgast de cara a un lector ja el fa anar tan perdut en la trama com el propi protagonista. En tot cas, s’encerta en enfocar de nou la sèrie cap al gènere de terror i fer-la anar parella al seu spin-off “Hellblazer”. Només amb això ja es fa interessant la lectura, tot i que no s’aconsegueix anar més enllà.

En la segona part del volum, dins la continuïtat de la sèrie, Mark Millar en solitari referma aquesta tendència a l’horror i fins i tot converteix al personatge de “La Cosa del Pantano” en una mena de fil conductor i element circumstancial, gairebé a l’estil Conan. L’ambientació més propera a “The Sandman” i un desenvolupament de guió més humil fan que millore la seva capacitat de sorprendre el lector, i per tant el resultat.

Quant al dibuix, he de dir que els diversos dibuixants m’han semblat correctes i prou. Estan en la línia de la professionalitat i eficiència que hom espera d’un títol de DC, i també dins els paràmetres del “Vértigo” del seu temps. En qualsevol cas, semblen trobar-se més còmodes amb la capçalera que els guionistes i això ajuda, ja que l’efecte de coherència que dóna la seva feina al conjunt és ben necessàri.

En conjunt, així en abstracte diria que aquest volum de “La Cosa del Pantano” té una factura decent i resultarà entretingut sobre tot pels afeccionats al gènere de terror. Ara bé, resulta difícil passar per alt d’una banda el fet que hom esperava prou més d’aquests dos guionistes (no han fet fama amb títols com aquest, està clar), i de l’altra el record de les meravelles sorgides de la ploma d’Alan Moore en aquesta capçalera. Millor obviar aquests fets per gaudir-lo, doncs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!