L’economia catalana només té, veritablement, dues opcions de futur: o ser una economia plenament inserida en l’economia global o ser una economia marginal. Em refereixo, òbviament, a l’economia productiva, la que genera intercanvi de béns i de serveis; i de talent.
Anar per una via o l’altra és una tria que ha de fer el país. I no es fa mitjançant un vot o una declaració, sinó a través de les accions que les administracions públiques i les empreses -també els treballadors- realitzen constantment.
No s’hi val dir que volem la primera opció -inserir-nos plenament en l’economia global- i actuar en l’altra direcció: creure que el nostre mercat natural és petit, que no podem accedir als capitals internacionals, que no som capaços d’oferir productes competitius de valor afegit, que la nostra formació sempre serà pitjor que la d’altres o que la dimensió del país ens és una limitació. No hauríem de crear-nos barreres artificials.
En realitat, inserir-nos plenament en l’economia global no és fruit d’una decisió sinó d’una vocació. La tenim?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!