En una sèrie de piulades, Marc Andreessen intenta demostrar que les noves tecnologies atorguen “superpoders” a la gent.
Ell mateix els descriu, sense voluntat exhaustiva:
? Superpoder per a obtenir gratuïtament la resposta a qualsevol pregunta.
? Superpoder per a connectar-se amb qui sigui important per a tu sense que pesi la distància.
? Superpoder per a vendre allò que vulguis, sigui nou o de segona mà, a un mercat global de compradors.
? Superpoder per a no perdre’s enlloc.
? Superpoder per a escoltar tota la música gravada.
? Superpoder per a trobar allotjament i vehicle a qualsevol punta del món.
? Superpoder per a formar equips de treball amb gent d’arreu.
I conclou que la majoria de gent subestima aquestes capacitats. Per això, som incapaços d’imaginar com es transformarà el món el dia que les descobreixin en tota la seva plenitud.
Deixo la reflexió d’Andreessen i la complemento amb la meva.
El món del còmic ens ha ensenyat que els superpoders no afaiçonen superherois; també poden donar lloc a supercanalles. Allò que diferencia els uns dels altres no són aquests poders extraordinaris sinó el tremp moral. Passa el mateix amb aquestes aclapadores potencialitats de les tecnologies: poden portar-nos més benestar i més llibertat o poden abocar-nos a més precarietat i a més subordinació. Tot depèn del tremp moral: dels usuaris, dels programadors, dels operadors.
Per això, reivindicar que aquest nou món es mantingui desregulat, que se’l deixi fer sense cap mena d’intervenció pública, que es respecti el seu caràcter anàrquic… pot ser una posició molt reconfortant estèticament però introdueix un gravíssim risc: desprotegir els més vulnerables.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!