Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
La britànica Joanne Harris va tenir un èxit inesperat –sobretot, per a ella– amb la novel·la Chocolat, ràpidament traslladada al cinema per Lasse Halström, amb un repartiment de luxe: Juliette Binoche, Alfred Molina, Johnny Depp, Carrie-Ann Moss, Judi Dench, Lena Olin…
En una entrevista, l’autora admetia que aquesta fama la condicionava creativament: abans de “Cholocat”, ningú no esperava res de mi, hi deia. En canvi, les expectatives posteriors van tornar-se molt altes. Els seus lectors voldrien la repetició de l’impacte, tornar a tenir entre les mans una peça fresca, suggerent, captivadora…
Fins aleshores, segons confessava en la mateixa entrevista, mai no hi havia pensat, en els lectors, a l’hora d’escriure. Ja li era prou difícil d’obtenir algun resultat que li plagués a ella mateixa. Al capdavall, no és pensable que pugui entusiasmar els altres allò que no satisfaci el propi autor. Sembla elemental, però molt sovint s’oblida.
De fet, en molts camps creatius –de l’art a la política–, quan es descobreix un filó de receptivitat social, se sucumbeix a la temptació d’elaborar productes que s’hi ajustin al màxim, amb la pretensió de consolidar així l’acceptació del públic. Tanmateix, és una estratègia errònia. Més tard o més d’hora, la manca d’autenticitat t’acaba delatant. I aquest és un d’aquells factors de base que la gent detecta de seguida i, a més, rebutja sense pietat.
Per això, hi ha tants fracassos inexplicables en segones novel·les, segons discos o segones temporades de sèries televisives. L’originalitat de la primera edició es perd quan es repeteixen mecànicament els mateixos ingredients i allò que havia estat atractiu deixa de ser-ho.
Els grans escriptors, els grans cantants, els grans cineastes, els grans polítics…, que obtenen èxit en cada nova entrega de la seva obra, no se senten condicionats per allò que ha agradat la gent sinó per allò que els satisfà a ells. Les propostes autèntiques –esforçadament autèntiques– sempre acaben desbancant les propostes dissenyades artificialment per a encaixar en els aparents gustos de la gent.
Anul·lar-se un mateix per l’ànsia d’agradar els altres és, paradoxalment, la millor manera de desagradar-los.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tinc la sort de poder tocar en un grup de Jazz cada dilluns al vespre i confirmar les reflexions de l’amic Pere.
Al grup ens agrada fer, de tant en tant, algún bolo pels amics (és un bon motivador per a millorar els assaijo), però, sens dubte, el grup sona molt millor quan toquem per a nosaltres mateixos un dilluns qualsevol i, molt especialment, aquells ens el que tots arribem amb els maldecaps de la feina i amb poques ganes. Aquell dia la música flueix, mica en mica, molt més sincera.
Per cert!. El grup es diu JAÇ DE GATS. L’anèctoda descoberta després del bateig és que, sembla ser, que es desconeix l’origen de la paraula JAZZ, però se sap que els primers local de New Orleans on sonava eren espais en els que anar a descansar (a jeure) i que el seu propietari era una mallorquí! Vaja que la gent anava al JAÇ…i si non è vero è ben trovatto.