El buit del temps

Els viroides són patògens vegetals constituïts únicament per petites molècules de RNA que combinen la capacitat de replicació amb la de subversió de les funcions cel·lulars normals. Aquests RNAs petits representen les entitats biològiques més senzilles que es coneixen: la seua estructura conté la informació per entrar dins d’una cèl·lula vegetal, emprar la maquinària bioquímica per a la seua pròpia síntesi i en ocasions, com a conseqüència de la seua presència, desbaratar el funcionament normal de l’organisme afectat.
Els viroides són, doncs, substàncies químiques capaces d’induir la seua pròpia fabricació emprant la maquinària cel·lular (un enzim que sintetitza RNA, una RNA-polimerasa, tot copiant DNA del cloroplast). Alguns tenen la peculiaritat d’acabar la seua síntesi per autocatàlisi, sense l’ajut de cap component de la cèl·lula infectada. Un exemple d’aquests són els viroides que contenen una estructura anomenada cap de martell, com és el viroide del clapejat cloròtic del crisantem (CChMVd).
La revista Science d’ahir publica, dins de la secció Brevia, els remarcables resultats d’uns científics valencians que han determinat experimentalment a quina velocitat muta el CChMVd, com a model evolutiu dels viroides. Selma Gago, Santiago F. Elena i Ricardo Flores (de l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes, un centre mixt del CSIC i la UPV) i Rafael Sanjuán (de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València) mostren que el viroide muta a una velocitat més gran que qualsevol altra descrita fins ara, incloent-hi els virus de RNA, com el de la SIDA, HIV, o el de la grip, que es consideren ja d’una celeritat evolutiva increïble.
El mèrit principal del treball és haver aconseguit mesurar aquesta propietat en el marc d’una evolució real, experimental, de viroides evolucionant dins de plantes infectades. Un individu infectat (siga el crisantem amb CChMVd o una persona amb HIV) és un monument a la teoria evolutiva i representa, literalment, el mateix que les illes oceàniques significaren per a Darwin. En cada individu infectat, aquests patògens evolucionen i això ho podem observar, mesurar i comprendre. Però no com un mer exercici acadèmic, intel·lectualment satisfactori, sinó com a part d’un intent de comprendre les patologies, amb aplicacions pràctiques tangibles, siga en la diagnosi, siga en la terapèutica.
El que ara s’ha quantificat és la notable capacitat de mutació dels viroides, d’acord amb el seu estil de subvertir la cèl·lula en la frontera de la simplicitat química. És possible que, com assenyalen els autors, aquests patògens, insignificants pel que fa a l’estructura però devastadors en les seues conseqüències agronòmiques, puguen ser models d’etapes inicials de l’evolució biològica. En algun aspecte fonamental, supose que sí. Però no podem concloure d’ací que siguen descendents d’aquelles èpoques on l’evolució biològica s’obria pas en la Terra arqueana. Ser simple no equival a ser primitiu. Aquest és un principi fonamental de la biologia evolutiva que no podem oblidar. Perquè, si bé és raonable que allò complex va ser precedit per coses més simples, tenim infinitat d’exemples en la biosfera d’entitats simples derivades, per evolució reductiva, d’altres de més complexes. Aquest deu ser el cas de la simplicitat destructora de complexitat dels viroides i dels virus.
Un corol·lari d’aquestes investigacions, connectades amb les treballs clàssics de Manfred Eigen sobre l’origen de la informació genètica, és que sense l’emergència de mecanismes eficaços per a frenar la taxa de mutació, mai no haurien aparegut genomes més llargs, necessaris per a l’evolució de formes de vida més complexes.
El mestre Carl Zimmer també ha comentat aquesta investigació en el bloc Origins de Science.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!