El buit del temps

Diu Andreu Mas Colell que la idea embrionària de l’ICREA nasqué de la necessitat de fer una proposta nova i potent en l’apartat de recerca del programa electoral de CiU en 1999. Com si es tractés d’allò de a veure qui la diu més grossa. Però amb una petita diferència. Ja se sap que moltes coses dites als programes electorals s’obliden ràpidament després de guanyar unes eleccions. Però ací Mas Colell no anava de broma ni amb intenció de sorprendre i després passar. Va assumir responsabilitats polítiques i es va envoltar de gent amb ganes. I aconseguiren un producte que s’ha demostrat que forma part del mínim consens polític català, supervivent de canvis de govern i de partits. ICREA fa deu anys i divendres passat hi hagué una gran festa a Barcelona per celebrar-ho (prèviament, hi hagué el dimarts 22 un acte institucional al més alt nivell).
La criatura naixia en 2001 a partir, per dir-ho com Mas Colell, de dues fibres genètiques: la tradicional aversió catalana cap al sistema de funcionarat en les universitats i la inspiració en el model dispers del CNRS francès, on els seus investigadors es disseminen per tot el sistema universitari. Sobta que un prejudici antiburocràtic i un model tan burocratitzat com el francès puguen fer una aliatge de l’estil dinàmic i amb una administració tan aprimada com la de l’ICREA. Però els resultats són ben visibles en les seues memòries: mai tan poca inversió havia donat tant al país.
En la festa de divendres hi hagué molt poc protocol (un altre bon senyal), fou en anglès (excepte un breu capítol d’agraïments de l’actual director, Jaume Bertranpetit, amb un emotiu reconeixement al departament administratiu format per quatre persones sota la batuta energètica de la Mariona Costa), comptà amb la presència dels dos anteriors directors (Salvador Barberà i Enric Banda) i hi hagué temps per a la prospecció, el divertiment i la conversa amical. La festa es clogué amb una entretinguda i sorprenent actuació d’un mentalista i un dinar informal per fer petar la xerrada.
Però abans d’això, catorze intervencions curtes d’altres tants ICREAs de totes les disciplines (des de la filosofia i l’arqueologia, fins la bioquímica i la física quàntica), només cinc d’ells d’origen català, visualitzaren el seu món en 2030. Algunes intervencions foren estel·lars (darrere d’alguns ICREAs hi ha veritables genis de l’escenari, començant pel mestre de cerimònies, el medievalista Alexander Fidora). Sí, la predicció dels resultats de la investigació pot ser una tasca contradictòria, però l’experiment de divendres va demostrar fins a quin punt pot resultar suggerent i, en ocasions, divertida.
La darrera paraula la tingué Bertranpetit que començà així: Today is a great day. Thirty years ago, when Catalonia was still a region of Spain, a Minister of the Regional Catalan Government created ICREA… La visió futurista de Bertranpetit inclou la profunda transformació del CSIC i de les universitats, la internacionalització del sistema, la transformació social cap a una economia del coneixement, la forta atracció i manteniment estable de talent que s’hi observa. En resum, en 2030 es donen les condicions per acabar amb l’experiment d’ICREA, aquella idea electorialista que transformà un país. I jo, com fa vint anys, agafe un Euromed que em trasllada, molt lentament per als temps que corren, fins a les grises antípodes valencianes, perdudes en el debat bizantí de si ens convé seguir en l’Espanya centralista i hiperburocratitzada o escalar el mont de la modernitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!