El buit del temps

El proper dimarts 31, a les 12.30h, al paranimf de la seu històrica de la Universitat de València, Richard Dawkins serà investit doctor Honoris Causa. És un honor que el científic britànic rep de part d’aquesta universitat a la perifèria de la perifèria. Una universitat que se sent orgullosa al mateix temps d’incorporar Richard Dawkins al seu claustre de doctors. Cal remarcar que la proposta inicial de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva i la Facultat de Ciències Biològiques, fou després recolzada per altres centres i departaments: medicina, magisteri, història contemporània, lògica i filosofia de la ciència, periodisme, filologia anglesa… una clara mesura de l’impacte de l’obra de Dawkins, més enllà de la biologia evolutiva. Dawkins ha ocupat fins fa poc la Càtedra Simonyi per al Public Understanding of Science de la Universitat d’Oxford. És a dir, ha estat reconegut unànimement com un gran comunicador.
El paranimf de la Universitat de València, cent anys després de l’homenatge a Darwin, tornarà a vestir-se de gala amb motiu d’una celebració inspirada pel pensament evolucionista.

Un bon amic m’ha criticat la meua primera frase en el Mail Obert d’ahir a Vilaweb:
Probablement, Richard Dawkins és el pensador més brillant del moment.
Bé,
tot és discutible, tot és relatiu i tot depèn de l’estat d’ànim quan
hom escriu. Tot depèn de les ganes de provocar l’interès i l’atenció
del lector. Estic segur que altres tenen el seu pensador favorit (un
historiador, un filòsof, un literat, un economista, un psicoanalista?)
en actiu. I estic segur que tampoc no ens acabaríem de posar d’acord en
la manera de mesurar l’impacte d’un pensador. Jo preferesc el pensament
clar idiàfan d’un científic que s’atreveix a pensar i a fer pensar. Quants científics han assolit el prestigi i la força literària de Dawkins?
Quants omplen estadis amb públic seguidor i entusiasta? Quants han
aconseguit l’eficàcia educativa i cultural d’ell? I si he triat el
qualificatiu de brillant
no és per casualitat. Perquè brillant és qui té una visió naturalista del món, lliure d’elements sobrenaturals i místics. Aquest és un
bon criteri, un bon sedàs (per a mi, el millor), per destriar els
pensadors brillants del nostre moment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!