Pere Meroño

Vet aquí un segurata, una femme fatale, una colla de mafiosos, i una societat insolidària, pessetera, i hostil; la cara més realista de l?idealitzat estat de benestar finlandès.

I un director competent, crític, i ferm disposat a comptar-nos, mitjançant la seva ?trilogia del perdedor?(Nubes pasajeras, Un hombre sin pasado, y Luces al atardecer?), la cara veritable de la Finlàndia popular i obrera.

Primer pla: uns edificis lluents, luxosos, que hi fan molta patxoca. I la immarcescible cançó ?El día que me quieras?, cantada pel gran Carlos Gardel, la qual obre i tanca el film.

Una pel·lícula directa, clara ?com volia el gran mestre Josep Pla: subjecte, verb, i predicat-; sense barroquismes, amb els mots justos i escaients, imatges nítides. Concisió, economia de recursos.

Un gran fresc: el cantó a l?obaga, a la vista d’aquelles i aquells que en tinguin ulls i estómac per veure-hi, de les mitificades societats de capitalisme hiperdesenvolupat. Un totpoderós i sincer director.

– Luces al atardecer. Dir. Aki Kaurismäki. 80 minuts. Finlàndia. 2006

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!