Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Tasques del Grup Especial d’Intervenció-GEI: Rescat d’ostatges o detenció de terroristes formen part de la feina. De seguit, us els presentem (…)
JOFRE MONTOTO
Barcelona | Actualitzada el 18/08/2013 00:00 Diari ARA
Els operadors del Grup Especial d’Intervenció dels Mossos d’Esquadra (GEI) són els responsables de resoldre les situacions de màxim risc a què s’enfronta el cos policial. Entre aquestes, hi ha el rescat d’ostatges i la detenció de terroristes o dels delinqüents més perillosos enmig d’un alt risc i amb la missió de preservar vides com a valor absolut.
El GEI, contràriament a l’impacte de les imatges que arriben dels seus operatius, du a terme una feina molt discreta. Les seves principals característiques són l’adaptació, la meticulositat, l’altíssima capacitat de superació i d’autocrítica, així com una gran maduresa i equilibri psicològic. Tots aquests factors deixen en segon terme la força física i la destresa amb les armes. I és que les capacitats operatives del GEI i la responsabilitat que impliquen demanen molt de cervell i l’aplicació contundent, però molt mesurada, de la força. “És més fàcil disparar al cap o al pit que a un braç o a una cama, però ens entrenem per no ser letals. La nostra feina és salvar vides, no prendre-les”, explica el cap del grup, l’inspector Hueso.
I així ha estat durant els 21 anys d’existència del grup, amb centenars d’operatius duts a terme amb èxit, alguns dels quals molt mediàtics, com el recent rescat d’un nen segrestat per una banda amb l’objectiu d’extorsionar-ne els pares, o el desplegament de fa unes setmanes a la comarca del Ripollès per detenir un individu que havia disparat contra policies. D’altres passen més desapercebuts, com són la protecció de personalitats internacionals -des d’ambaixadors fins al mateix Papa- i el trasllat de presos molt perillosos i amb risc de fugida.
També hi ha actuacions que han quedat en un segon pla mediàtic, com detencions de delinqüents internacionals -des d’exmembres de cossos militars d’elit armats amb kalàixnikovs fins a caps mafiosos- o desarticulacions de cèl·lules terroristes i de grups molt violents i armats. Per aconseguir que les intervencions siguin un èxit, l’entrenament i la meticulositat són claus, per això hi dediquen el 85% del seu temps i deixen la resta per als operatius. I quan aquests arriben, la preparació és màxima. Hi ha especialistes en tota mena de portes, panys i marcs de paret i, també, en vidres de diferents gruixos i tipologies.
No es deixa mai res a l’atzar quan cal entrar en un habitatge, però tampoc quan la detenció es fa al mig del carrer. Els operadors van vestits del que faci falta -si la detenció és en una gasolinera, amb la granota de treball que es faci servir- o es posicionen en els llocs més inversemblants, com dalt d’un arbre o dins d’una claveguera.
Intervencions de tot tipus
Lògicament, les tècniques policials d’intervenció són la base de l’entrenament, però n’hi ha tantes que costa imaginar com és possible assolir l’excel·lència en totes: escalada, ràpel, ràpel invertit (de cap per avall), tir amb pistola, fusell d’assalt, subfusell, fusell de precisió (totes en diverses versions), fast rope (descens d’helicòpter lliscant per una corda), embarcament i desembarcament d’una aeronau penjats dels seus patins; explosius; defensa personal; combat cos a cos amb armament i sense… I apliquen tot això, i més, en les intervencions. Les pràctiques consisteixen a entrar molt cops en un pis -ja sigui per la porta o la finestra, des del carrer o pel terrat-, a fer aproximacions per assaltar cases aïllades o en operatius de rescats d’ostatges en autobusos, vagons de metro i, fins i tot, vaixells.
Però no tot són els espais tancats, també es treballa en el medi rural, ja sigui àrid o boscós, i són operatius on cal una gran capacitat de mimetisme, d’aproximacions en marxes llargues i progressions finals molt lentes i silencioses.
En els entrenaments oberts que fan per a l’ARA, tot això queda comprimit en unes actuacions de pocs segons que repeteixen tants cops com sigui necessari, i és que la velocitat i la contundència són tan elevades que l’ull més ràpid es perd part de l’acció.
Entre exercici i exercici, quan se’ls pregunta per què un mosso es fa del GEI, la resposta és clara: “Cadascú té les seves raons, però aquí ets al màxim nivell pel que fa a capacitats d’intervenció policial, treballes amb molt material i situacions molt delicades. És la superació constant”, diuen. Pel que fa al risc que comporta la seva feina, li treuen importància. “Pateixes per la família, però personalment ho assumeixes com a part de la feina”, assegura un dels operadors . Si alguna cosa els molesta és que els vegin com a superhomes, “si ho fem millor és perquè entrenem més, els de la científica són els millors en el seu camp perquè estan molt especialitzats, si nosaltres disparem millor és perquè practiquem molt més”, insisteixen.
Una estricta selecció
Però, certament, aquesta humilitat no es correspon al 100% amb la realitat. A l’última promoció del Grup Especial d’Intervenció s’hi van presentar gairebé 500 aspirants i només set han aconseguit formar part del grup. La selecció és tan estricta que dos dels aspirants van ser exclosos després d’un any d’entrenament. No arriben a setanta els Mossos d’Esquadra que han format part del grup, que ara compta amb poc més de trenta efectius. La mitjana de permanència és superior a deu anys i l’edat d’entrada és de 27 o 28 anys.
L’excés de testosterona o la hipermotivació són factors d’exclusió. L’equilibri psicològic, la capacitat de prendre decisions sota molta pressió i la solidaritat grupal són algunes de les característiques més buscades. El múscul es treballa, però altres capacitats es tenen o no, és així. No tots els operadors han aconseguit formar part del grup a la primera, des d’accidents fins a un mal dia en l’entrevista personal poden posar fi a l’intent. Les proves busquen portar l’aspirant al seu límit físic i psicològic, ja sigui quan ha de creuar una piscina lligat de mans i peus, o quan se’l desperta després d’un dia esgotador i se li demana exercicis d’agilitat mental. També és important comprovar si comparteix l’escàs menjar amb els seus companys o si es queixa de les dures condicions durant l’anomenada “fase de convivència”, un període de dues setmanes en què els aspirants són aïllats i han de superar continus exercicis físics i mentals, ja sigui individualment o en equip, dormint i menjant poc, i havent de superar un combat cos a cos amb un altre membre del grup. La capacitat d’adaptació i la de superació de frustracions són determinants.
Un cop incorporat al grup no s’acaba la tensió. Constantment es fan exercicis sorpresa per comprovar les capacitats de cada operador i, anualment, un test general de permanència. Però és el dia a dia el que marca la permanència de cada operador . Un cop més, la maduresa i l’equilibri són determinants, encara que, lògicament, la pèrdua de capacitats físiques o tècniques també són exclusives. De tota manera, l’experiència no es pot perdre, i alguns, malgrat no poder seguir en els altíssims nivells d’exigència, es queden al grup com a instructors. És bàsic que els operadors siguin bons en tot i els millors en la seva especialitat. Si es perd aquesta polivalència, el nivell d’operativitat no assoleix els requeriments imprescindibles.
Proves amb altres grups
Els agents, a més, són posats a prova en intercanvis amb altres grups especials com els GEO i els GOES de la policia espanyola, el BTT de l’Ertzaintza, i en l’àmbit europeu, el SEK alemany i el GIGN francès, entre d’altres.
Els intercanvis permeten el contrast d’experiències i mètodes operatius, a més de les inevitables comparacions pel que fa a capacitats operatives i recursos materials. Pel que fa a les capacitats, asseguren que estan al nivell d’un GIGN francès, un grup capdavanter en l’àmbit internacional, però pel que fa als mitjans de què disposen, hi ha diferències notables. El motiu és que no és el mateix la policia d’un estat que la d’una comunitat autònoma.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!