Pere Meroño

Fa uns pocs dies que el meu rellotge fa el ronsa. Ara, s’endarrereix dos minuts; ara, 10, ara, 45 minuts. I jo, que sóc animal puntualíssim, m’esvero i m’estirasso els cabells (…)

Sabedor que els grans magatzems fundats pel no menys gran Ramon Areces, que va acollir i pujar les òrfenes germanes Koplowitz, i dut, a hores d’ara, amb mà de ferro pel seu nebot Isidoro Alvárez, ambdós asturians, sabedor, deia, que els centres acullen petits artesans, jhi vaig i demano al xicot de seguretat per un rellotger.

Efectivament, a la botiga de plaça de Catalunya, a bcn city, al soterrani, n’hi trobo un, de “taller de relojería” –em pensava que la normalització lingüística hi havia culminat, a Can Areces-, online, vull dir que allò que duts, si pot ser, t’ho adoben, a l’estil arribar i moldre.

Un home abillat de negre, amb armilla negre, suèter negre, sabates negres, i ulleres de muntura negre, tot negre, vaja, n’és al front del negoci. Li dic que fa uns dies que el meu rellotge fa el ximplet –em respon, ràpid i punyent: “així deu treballar de polític”-, i que deu ser cosa de la pila que s’està exhaurint.

“Vejam, efectivament; és la pila”. Ràpid, de nou, àgil, pràctic, professional. Problema resolt, ara, de nou, podré tornar a ser puntual, gràcies al rellotger d’”El Corte Inglés”.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!