Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
M’ha colpit, molt i molt (…),
la notícia sobre el fet que en Jordi Solé Tura pateix la malaltia d’Alzheimer.
Sabia, de fa temps, que tenia alguna mena de mal. Recentment vaig parlar-ho amb en Jordi Borja.
Com a militant comunista des de les acaballes dels anys 70 i part dels 80, vaig coincidir, en moments diversos, amb el conegut dirigent del PSUC.
Hi vaig enraonar, però, en una sola ocasió. Va ser durant la conferència nacional del PSUC celebració a Sentmenat, Vallès Occidental, el 1979. Hi vaig assistir en qualitat de secretari general de l’agrupació Congrés-Sant Roc, de Badalona.
La conferència tractava el tema de la “reconstrucció nacional de Catalunya” des del prisma, esclar, del partit dels comunistes catalans.
En una de les ponències, es va desenvolupar un viu debat sobre l’energia nuclear. Servidor era, aleshores, membre de l’històric Comitè Antinuclear de Catalunya-CANC, i tenia, doncs, una forta sensibilitat ecologista. Recordo que en el marc de la discussió vaig presentar una esmena de prohibició taxativa –posició que reitero avui dia- en contra d’una energia tant desaconsellable i letal.
Presentada la proposició em va sorprendre que en Jordi Solé Tura demanés la paraula. A continuació va fer una ardida defensa de l’energia nuclear, com una possibilitat més, alhora que desqualificava vehementment, amb la seva coneguda capacitat oratòria i argumentativa, la meva esmena. Fou una intervenció, la seva, d’uns deu minuts.
No cal dir que vaig quedar astorat. Amb els meus 20 anys vaig tenir la sensació clara que m’havia passat pel damunt una piconadora.
En acabar, en Solé Tura se’m va acostar i va demanar excuses pel to directe i la vehemència del seu discurs. També, hi va relativitzar algun extrem de la seva intervenció.
A banda d’aquesta petita anècdota, i tot i no coincidir sempre, en Jordi Solé Tura ha estat el dirigent comunista viu, del PSUC, que més m’ha fascinat. Per bé que no vaig formar part de cap sensibilitat del partit, jo em sentia intensament “italià”, vull dir seguidor de la pràctica rica, àmplia, gramsciana, del Partito Comunista Italiano. Justament, fou aquesta proximitat la que em féu començar a llegir en italià –per entendre, és clar, les publicacions del PCI, aquesta llengua, alhora que vaig començar a estimar Itàlia.
Recordo, també, en una ocasió, i aprofitant un viatge a Itàlia del meu company de partit i agrupació local, l’Enric Juliana, que vaig demanar-li que em dugués alguna publicació del PCI. M’hi va tornar, l’Enric, alguns documents congressuals i la revista teòrica “Rinascita”.
El cas és, resumint, que m’agrada, i molt, en Solé Tura. Els seus orígens –flequer a Mollet del Vallès, gairebé sense estudis, que un dia decideix fer el batxillerat, el va fer en un any, i la carrera de Dret, en un altre any…-. La publicació d’un llibre sobre el pensament d’en Prat de la Riba, la fundació de la revista, i més tard partit, Bandera Roja, el seu rol constitucional, la introducció, amb en Manuel Sacristán, a casa nostra, del pensament del grandíssim Antonio Gramsci, les posicions mantingudes dins del PSUC, el seu primer llibre de memòries … en definitiva, la seva poderosa intel·ligència, la capacitat innovadora en política, una gran oratòria, l’escriptura clara, transparent, límpida…
Estic, ho confesso, trasbalsat. En Solé ha estat i és, un dels polítics que més m’ha fascinat i interessant. Mai no he deixat de llegir-lo, tampoc quan va afiliar-se al PSC i fou ministre de Cultura amb el PSOE d’en Felipe González.
Un home ara amb la memòria en procés de devastació i de pèrdua irreversible. Algú que ho va ser gairebé tot: flequer, dirigent de l’agrupació universitària del PSUC, professor i catedràtic, traductor de Gramsci, locutor de l’emissora del PCE Radio Pirenaica, ponent constitucional en representació del PCE i del PSUC, dirigent del PCE, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, traductor, ministre…
Un home senzill i un polític honest.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!