Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
No puc negar que sempre he sentit una especial fascinació pel partit Bandera Roja, especialment pel col·lectiu que s’integrà al PSUC i al PCE cap al final de la dictadura feixista espanyola (…)
Alfons Carles Comín, Jordi Solé Tura, Eulàlia Vintró, Jordi Borja, Francesc Baltasar … en foren dirigents principals.
A partir de la trencadissa amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya del tàndem format per en Solé Tura i en Borja, es crea un grup d’estudiants i una revista les quals, més endavant, donaran pas a un partit petit però fortament implantat al moviment veïnal, d’allà sorgiren les primeres Associacions de Veïns, els moviments cristians de base, intel·lectuals, i sectors del moviment a grans fàbriques, sobretot, del Baix Llobregat –SEAT… – i Barcelona ciutat –HISPANO OLIVETTI…-.
Després d’una reflexió i amb els canvis i l’acceleració de la conjuntura política, amb l’enfortiment gran del PSUC i del PCE, aquest grup decidí partir peres amb l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja/OCE-BR, i incorporar-se a ambdós partits.
El grup va assolir prou força a Catalunya, illes Balears i Madrid, tot integrant entre 500 i 1000 experimentats quadres al comunisme majoritari.
Aquesta militància va assolir posicions de poder clau al sí d’ambdós partits –a Catalunya, molt potents al Baix Llobregat, la secretaria de política municipal del partit, a Barcelona ciutat, federació universitària, a Comissions Obreres, i al moviment veïnal.
La seva contribució fou decisiva en l’adopció de l’anomenada estratègia eurocomunista.
Quan la integració al PSUC, hi havia dos col·lectius que impulsaren l’ingrés: el d’en Solé Tura i Borja i el d’en Cesc Baltasar, totpoderós cap del nucli del Baix Llobregat, llavors amb poc més de 20 anys d’edat.
Altre record d’en Baltasar que tinc, llavors periodista de professió, va ser la seva elecció com a batlle de Sant Feliu de Llobregat. Mentre altres alcaldes comunistes, el de Barberà del Vallès, exhibiren una estàtua d’en Lenin, en Baltasar, trencant esquemes, es féu acompanyar amb una del gos Snoopy, de les historietes d’en Charly Brown. El fet, aleshores va provocar una fonda indignació entre els segments més dur i antics del comunisme català. El seu nom sempre causava urticària entre els dogmàtics.
El cas és que ell, des de la capital del Baix, fou un batlle modèlic per l’acció de govern desenvolupada, amb la recompensa de diverses majories absolutes. Penso que fou escollit batlle amb 27 anys d’edat.
Sempre l’he considerat un polític lúcid, pencaire, murri i molt espavilat. Una nit, un petit grup de militants del PSUC vam anar de farra, fou cap a final dels anys 80. Entre ells hi havia en Cesc i un servidor.
La seva gestió a la conselleria de Medi Ambient ha estat i és força discutida. La seva situació –contra les cordes en un tema clau- em recorda l’onada de focs forestals que sacsejà Catalunya durant els anys 90: tot estava per fer, l’absència de previsió, de mitjans, de polítiques per combatre aquella plaga fou clamorosa. Tres quarts del mateix, si fa no fa, ha passat amb l’assumpte de la sequera i l’aigua.
No el vull pas disculpar, sols vull subratllar que la no acció en la matèria ha estat la política dominant de la Generalitat de dalt restablerta. De tot plegat, no en tinc cap mena de dubte, en sortirem enfortits per acarar un assumpte que ens té immersos en la perplexitat, la desinformació, i uns mals usos d’un bé bàsic i escàs.
Crec que homes com en Francesc Baltasar són els que aquest país necessita per acarar, des de l’experiència i un dens bagatge polític i de gestió pública de proximitat, els principals reptes que tenim. Els torts, la imprevisió … serviran per capgirar actituds i crear les condicions per millor fer front a aquesta problemàtica.
PD. Per cert, ahir nit veient i escoltant al professor Pedro Arrojo, a “La nit al dia” històric militant del moviment pacifista i anti-OTAN i de l’ecologia política, ni en Baltasar ni el govern catalunyès ho han fet pas tan malament, més aviat al contrari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!