Pere Meroño

Algú escriu una carta. Sentim el narrador. Veiem Berlín a vista d?ocell. Un àngel penja d?una cornisa (?)

Interior d?un avió en vol. La càmera volta i, de cop, localitza un americà deixatat. Reconeixem, de seguit, el tinent Colombo: el gran Peter Falk (actor fetitx del també gran, i inoblidable, John Cassavettes).

Assistim a continuació a una polifonia de veus i imatges. Persones que fan i que parlen. En fragments. Imatges d?interiors i d?exteriors. En bocins. Tot en blanc i negre de dol. Rigorós.

Veus, moltes veus. Imatges, una tirallonga.

Amb càmera aèria i terrenal; un belluguet amb voluntat omniscient.

Les imatges ho diuen tot. Les veus, però, són eloqüents i sentencioses. Tot de flaixos mirant de presentar la vida: el cant a una gran ciutat que viu i es mou.

Em recorda tot plegat, molt i molt, l’"Hiroshima mon amour" del gran Alain Resnais. El to. La creació d?ambients. La veu/les veus.

El film mira d?aplegar-ho tot. Fins i tot gaudim d?un recital berlinès, en petit comitè, d?en Nick Cave. En el cim de la seva etapa underground i punk.

Lirisme. Tones i tones de poesia. Film catàrtic i trèmul. Una joia.

– El cielo sobre Berlin. Dir. Wim Wenders. Amb en Bruno Ganz, en Peter Falk. 127 minuts. França/Alemanya. 1987.