Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
(…)
La pluja acoloreix, densifica, i acarona el vespre tardoral i toca-tardà. I n’afegeix una pàtina humida al bell edifici del geni gaudinià. L’aigua bat, de grat o per força, teulades i façanes.
Sóc a La Pedrera. M’hi esperen tot d’obres –quadres, escultures- d’en Pablo Gargallo (1884-1934), el gran escultor aragonès criat i pujat a la Barcelona inquieta, revoltada, i moderníssima, de principis del segle XX .
Quan miro les seves obres, veig un home inquiet, ben format, que no afluixa. Algú que combina d’allò més bé, classicisme i innovació.
Que amb el ferro a les mans retalla, repussa, modela, torsiona, encasta, rebla, i solda. Una mirada voluptuosa, sensual, clara, neta. Amb diversitat de registres, jugant amb les formes, les solucions, les propostes.
Un Gargallo que cerca la depuració màxima, un llenguatge a l’ensems modern i sintètic. Un buscador de l’essencialitat de les coses. Els seus trets primigenis. El cor dels elements.
"El constant alleugeriment i la supressió de la matèria, la fragmentació i elisió dels significants; vet aquí els factors cabdals de l’escultura d’en Gargallo".
Algú rodonament clàssic, desvergonyidament agosarat.
– Gargallo. Edifici de La Pedrera. Fundació Caixa Catalunya. Driector: Àlex Susanna. Del 31 d’octubre de 2006 al 28 de gener de 2007. Entrada de franc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pau Gargallo era catalanoparlant, ja que era fill de Maella, població que geogràficament se situa a la Terra Alta, tot i que roman sota administració aragonesa. Va escriure en català al seu dietari. solia usar la nostra llengua depenent del lloc geogràfic on es trobava. El podem considerar, doncs, perfectament com a escultor català, ja que s’ho sentia i n’exercia. Llàstima que la distància geogràfica m’impossibilitarà visitar aquesta exposició que pel que dius és força interessant.