Pere-Enric Barreda

El tòpic literari de l’Edat d’Or, aetas aurea, és un passat idíl·lic que queda fora ja de l’abast. El trobem a la primera part, capítol 11, “Discurso de la edad dorada” (p. 133-134), quan Alonso es dirigeix a uns pastors de cabres per a explicar la seua visió del món ideal. Atenent als oients, que li donen glans o bellotes per a menjar, els explica que, en un passat remot, la millor vida era menjar bellotes (“dulce y sazonado fruto”), beure l’aigua “abundante, sabrosa y transparente” de les fonts i rius, prendre la mèl oferida pels eixams, i fer-se cases del suro que els “valientes alcornoques” es desprenien espontàniament per cortesia.

A banda de l’adjectivació gens escaient, qualsevol comparació amb l’autèntica aetas aurea dels clàssics (com la d’Hesíode als Treballs i dies des del vers 109, seguida per Virgili a la Bucòlica IV i a la I Geòrgica des del vers 125, o al llibre I de les Metamorfosis d’Ovidi des del vers 89), ens fa adonar del caràcter minimitzat i paròdic de la que ens acaba de descriure.
 

Per reblar-ho més encara, ens diu Quijano que, en aquell temps ideal, les pastores no portaven sinó allò que calia “para cubrir honestamente lo que la honestidad quiere y ha querido siempre que se cubra”, és a dir, “algunas hojas verdes de lampazos y yedra entretejidas”. Com les fulles de figuera o de parra de les pintures clàssiques, vaja. Malgrat això, afirma que eren lliures de cap mena d’assetjament amb paraules o fets: “Las doncellas y la honestidad andaban, como tengo dicho, por dondequiera, sola y señera, sin temor que la ajena desenvoltura y lascivo intento le menoscabasen.” Un món ideal, vaja.

Un món ben diferent dels seus propis temps, on l’habilitat dels seductors és enorme, i aconsegueixen que a les noies “se les entra la amorosa pestilencia, y les hace dar con todo su recogimiento al traste”. Per això explica als cabrers els motius que el fan sortir al camp armat com un cavaller i amb el seu escuder: “Para cuya seguridad, andando más los tiempos y creciendo más la malicia, se instituyó la orden de los caballeros andantes, para defender las doncellas, amparar las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos.”
 

Un paral·lel amb els acosadors esmentats abans el trobem en l’hostaler que li dóna peu en adonar-se’n del seu estat mental: és abans, en el capítol III, “Don Quijote es armado caballero” (p. 59-60), on es veu l’antítesi d’Alonso, en veu del seu amfitrió, que li explica com “en los años de su mocedad… andando por diversas partes del mundo… había ejercitado la ligereza de sus pies, sutileza de sus manos, haciendo muchos tuertos, recuestando muchas viduas, deshaciendo algunas doncellas y engañando a algunos pupilos y, finalmente, dándose a conocer por cuantas audiencias y tribunales hay.”

És a dir, s’havia fet famós en els tribunals perquè l’havien demandat per tot arreu per provocar greuges, seduir vídues, violar donzelles i enganyar els seus servidors. El contrast entre ambdues actituds, la ideal d’Alonso del capítol XI i la pretesament real de l’hostaler del capítol III, és total. I és un paral·lelisme amb la discordància entre les bones intencions i els desastrosos efectes de les seues accions.

Per tant, Alonso no és un heroi clàssic, con podria ésser-ho Odisseu, Eneas o Tirant lo Blanc: sota l’aparença que es vol donar de protector de donzelles i vídues, o de caritatiu salvador d’orfes i pobres, el que trobem és que les seues gestes són inexistents: es tracta d’una persona precipitada i egocèntrica que, sense entrar en raó ni dialogar, agredeix enfurismat amb la llança i amb l’espasa tot allò que li sembla un enemic.
 

Si a aquest fet afegim que la seva manca de seny el porta a enfrontaments absurds i desiguals que sempre acaben malament, tornem a recalcar que no és com un heroi clàssic, que lliura combats d’igual a igual dels que sol sortir-ne victoriós o, com a mínim, ben parat. És tot el contrari, un anti-heroi, un perdedor, un idealista que no para de donar-se colps contra una realitat adversa que sempre el supera.

El seu comportament entra perfectament en la definició d’un dels quatre tipus d’antiheroi, el que enganya o decepciona, un personatge que té potencialment qualitats heroiques, però que no les utilitza o en fa mal ús, o tendeix a perdre-les, i finalment es troba en un ambient hostil on aquelles qualitats són un inconvenient, perquè ni li serveixen de res, ni li són reconegudes o apreciades.

Per tant, podem posar-lo en la mateixa corda que els protagonistes de la novel·la picaresca com Lazarillo, el Buscón,… sempre entre problemes i dissorts, o de personatges dissortats com els criats Sempronio i Pármeno, i de la mateixa Celestina, que acaben morint sense recompensa alguna.

M. de CERVANTES (2005), El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1604-14), ed. Francisco Rico, Madrid, I. Cervantes.