S’ha consumat la tragèdia. Fa uns dies donava fe d’un e-mail estrany que vaig rebre anunciant (amb missatger interposat) una assemblea de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), en convocatòria extraordinària, per dirimir sobre una greu divisió al si de la junta. En l’entrada que vaig escriure ja era prou explícit sobre l’opinió que em mereix la situació, però ara, just quan acabo de rebre realment la convocatòria d’aquesta assemblea, i en comprobar que, efectivament, està anunciada al web de l’entitat, no puc fer altra cosa que pujar el to de la meva crítica.
En el primer punt de l’ordre del dia, es proposa l’explicació als socis de l’actual situació de conflicte a la junta, i es desdobla en dues propostes antagòniques: una sol·licitud a la presidenta per tal que dimiteixi, presentada per dos vocals de la junta, i una segona sol·licitud per tal que dimiteixin els dos socis anteriors, presentada per “la majoria de membres de la Junta Directiva de l’APGCC”. Fins aquí, la cosa ja és prou esperpèntica. Però el segon punt de l’ordre del dia proposa debat i votació amb dues possibles solucions: la revocació de la junta en ple i, en conseqüència, la convocatòria d’eleccions, o bé la votació de les dues propostes de dimissió, a veure quina s’endú el gat a l’aigua.
No m’ho puc creure. No puc creure que la incapacitat d’aquesta junta sigui tal que gosin portar a una assemblea una situació tan bèstia com aquesta. Siguem metòdics:
1. Per començar, es convoca per sorpresa una assemblea en la que, sense previ avís, es diu que la junta està dividida i en la que es demana als socis que donin la raó a uns o altres. Però com es pot donar la raó a ningú, si fins a la rebuda de la convocatòria ningú no tenia notícia de tal divisió? Les tafaneries i els rumors podien fer pensar que hi havia tensions i divisions, però mai no se n’ha parlat obertament ni s’ha posat damunt de la taula la naturalesa del conflicte. I aquestes informacions inconcretes només podien estar en mans de persones properes a algun membre de la junta i, per tant, amb alguna simpatia predefinida. La majoria de socis, que deuen ser persones normals i amb algun mínim grau de sentit comú, no tenen perquè estàr informats d’aquestes divisions internes, i molt menys fent cas a rumors o tafaneries.
2. Pretenen que els assistents a l’assemblea decideixin, sobre la marxa, i amb la única informació que se’ls doni allí mateix, quina part de la junta té raó. A més, l’exposició de les diferències anirà a càrrec del propis afectats, de manera que s’escenificarà, davant dels socis, l’enfrontament que probablement ja hi ha hagut repetidament en les juntes directives. La cosa serà, és clar, desagradable. Tensa. Impúdica. I del vot que emeti cada soci present es derivarà el seu alineament amb un o altre sector. És a dir, els molt ximples volen estendre la divisió que hi ha a la junta al conjunt dels associats. Una bonica manera de carregar-se l’associació.
3. La data. La convocatòria de l’assemblea arriba per correu electrònic el 29 de juliol i la situa el 8 de setembre. Entre els que ja són de vacances a finals de juliol i els que encara hi seran a principis de setembre, resulta poc probable que hi hagi una gran afluència. O potser confien que el “morbo” de la bronca atraigui el públic. Podria ser, però ho dubto. I com que amb tot aquest embolic no hi ha informació oficial sobre la naturalesa del conflicte, els que tinguin algun interès en el tema s’hauran de buscar la vida per informar-se. I si l’enfrontament és prou rellevant, amb tota seguretat els afectats faran campanya personalitzada, pel seu compte, per fer valer les seves raons. O sigui que l’agost que li cau al damunt a l’associació serà per oblidar-lo. Demano obertament que cap dels afectats no intenti posar-se en contacte amb mi, ni per telèfon, ni per e-mail. No vull conèixer les seves raons.
4. Dimissions. Per no fer be res, és que ni tan sols utilitzen una terminologia adequada. Com es pot demanar a l’assemblea que voti si unes persones han de dimitir? No fotem. La dimissió és una decisió personal, que com a molt pot ser induïda o provocada, però mai formalment aprovada sense peticio prèvia del o dels afectats. Si de cas, es pot votar la revocació de càrrecs. Però votar una dimissió? Surrealista.
5. La solució. De les poques coses clares que hi ha en tot aquest afer és que la junta està dividida. No sabem ben bé perquè. No ens ho expliquen. Com a mínim, no fins ara. Però si la junta està tan dividida que una part demana a l’altra que plegui, i aquesta demana el mateix als primers, vol dir que la cosa és ingovernable. En una situació d’ingovernabilitat, allò adequat és reconèixer el termes del conflicte i convocar eleccions immediatament per tal d’escollir una nova junta que tingui els mínims requisits d’entesa i unitat que facin viable la gestió de l’entitat. Les dues parts tindran l’oportunitat de construir sengles candidatures i dirimir la seva acceptació davant de tots els socis, en una situació de normalitat democràtica, i amb garanties suficients per tal tothom tingui informació adequada, correcta, tranquila i es pugui formar un judici clar de les opcions, sense presses ni ensurts. Convocar una assemblea per tal que els socis diguin quina manera de governar els sembla més adequada em sembla absurd. Aquesta sortida suplanta la funció que han de tenir unes eleccions convocades correctament i amb garanties.
6. Però perquè és ingovernable, l’entitat? No ho entenc. Pel que es pot deduir a l’ordre del dia de l’assemblea convocada, a la junta hi ha una majoria clara de govern, enfrontada amb només dos membres de la junta. En les reunions normals de junta directiva les decisions, si no hi ha consens, es prenen amb votacions. Si és certa la correlació de forces que s’ha volgut mostrar, aquestes dues persones no tenen cap possibilitat de guanyar cap votació i l’entitat es pot governar amb relativa comoditat. Altra cosa és que les relacions personals s’hagin deteriorat. Però aquesta, per bé que lamentable, és una qüestió que no afecta per a res al conjunt dels socis, que volen i necessiten una entitat que els doni serveis i defensi els seus interessos. Per tant, com és que es convoca una assemblea en termes tan apocalíptics si hi ha una majoria de govern clara? O és que la majoria no és tan clara ni tan sòlida com ens diuen, o és que la presidenta té algun dubte sobre la pròpia posició. En tot cas, amb la informació oficial disponible, no ho podem saber.
7. Les causes. No les sabem. Oficialment, no. Extraoficialment, jo tinc notícia d’alguna cosa a través del mail misteriós que vaig rebre i que ja vaig explicar en una entrada anterior. En ell només es parlava de diferències sobre la realització d’un curs d’estiu. Era la única raó que es donava, i a mí, francament, em sembla poca cosa per a montar un desgabell tan gros. Cal pensar que la discussió sobre tal curs era la gota que feia vessar el got d’unes relacions internes de la junta tempestuoses. Per la manera com ha aflorat tot a la llum, jo sospito (sospito, perquè no en tinc certeses) que estem parlant, bàsicament, de personalismes, d’una lluita d’egos mal païts.
8. Conclusió. En tot cas, i després de relacionar tots els despropòsits que a primer cop d’ull sóc capaç de detectar (n’hi ha més, però això comença a ser molt llarg i ja me n’estic cansant), queda clar que la junta, en conjunt, és un complet desastre. Indigna i incapacitada per governar aquesta entitat. Crec que per estalviar situacions desagradables i enfrontaments poc elegants, la única sortida clarificadora, neta, prudent i respectuosa amb la immensa majoria de socis que no mereixen espectacles de tan mal gust, seria una dimissió en bloc de la junta i la convocatòria, amb temps i terminis raonables per tal que tohom hi tingui un accés adeqaut, d’eleccions per triar una nova junta, completa.
I ja està. M’he quedat descansat. Si algun soci de l’APGCC te la paciència de llegir aquest bloc, el convido a que hi afegeixi algun comentari, que opini. De fet, ja sabeu que el fòrum de discussió que hi ha al web de l’entitat és inoperant i no serveix ben be per a res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En primer lloc aclarir-te que soc amb tota probabilitat la persona que ha enviat l’e-mail del curs d’ESADE. No a tu personalment, perquè hem sembla que no hem estat presentats ni tinc el teu correu. Jo firmo tota la informació que envio, però no en puc controlar els reenviaments. No tinc cap problema amb que hem citis pel meu nom.
Estic absolutament d’acord amb gairebé totes les opinions que dones en el Blog, però, t’has plantejat la possibilitat de que el que dius sigui precisament el que hem intentat fer en els darrers mesos?
Situar-se en la posició de criticar a tothom per igual com a responsables (o irresponsables) d’aquesta situació és molt fàcil.
Hem pots dir exactament, com des de una posició minoritària puc fer arribar als socis la informació prèviament a l’assemblea? només disposo d’un nombre limitat de e-mails de socis, i encara que tingués la llista sencera no la podria utilitzar.
Et penses que no han existit intents d’evitar aquesta situació? Però insisteixo, des de la minoria, com puc modificar la convocatòria d’una assemblea? tenir criteri, vol dir saber diferenciar en situacions concretes els diferents matisos, precisament quan el que et demana el cos es dir “tot és una merda”.
Creus que la responsabilitat és la mateixa d’una presidenta que convoca l’assemblea per escenificar un “auto de fe”, a la de, per exemple, la del vice-president, que proposava una dimissió conjunta de la Junta que permetés l’entrada de gent nova? Saps que la proposta del vice-president va ser votada en Junta, va empatar, i la situació es va resoldre amb el vot de qualitat de la Presidenta?
Et penses que ets la única persona que sap diferenciar entre dimissió i revocació? Jo no he fet la convocatòria, i no en puc ser responsable, encara que, com a membre d’una junta col.legiada, soc tan responsable com la persona que l’ha redactat.
Que es convoca el dia 8 de setembre, en dilluns, per fomentar que vingui el mínim nombre possible de gent…. et penses que no ho sabem? La proposta inicial de la presidenta era convocar la assemblea el dimecres 30 de juliol… hem hagut de fer mans i mànigues per forçar que existís un mínim marge possible per informar als socis. No tinc ganes i temps de fer trucades demanant el recolzament personal de ningú. L’únic objectiu que tinc és que assisteixi el màxim nombre possible de persones amb independència de criteri, i que això permeti una nova junta de gent sana no vinculada a cap història anterior.
Personalismes. Que fàcil és dir això, està al nivell dels millors comentaristes de les tertúlies. Et penses que tenim ganes de continuar en aquest pati de veïns? Que obtinc alguna mena de plaer morbós o que sublimo expectatives polítiques frustrades?
Creus que no ens hem platejat la dimissió abans de que tot això passés? no et sembla que seria la solució mes fàcil i neta per nosaltres? Que guanyo, participant en aquest circ? Però, si el que vull evitar és que l’associació es transformi definitivament en un xiringuito… quina alternativa tinc?
Quins mecanismes existeixen a l’associació per comunicar els motius de una dimissió i que això tingui un mínim impacte?
Passi el que passi, jo el dia 9 de setembre estaré fora de la Junta, però abans, amb el teu permís, intentaré comunicar als socis el que esta passant. I el que passa és molt mes greu que un simple curs d’ESADE que es planteja per salvar la situació laboral d’un membre de la Junta.
Però, assessorem, com puc fer això sense engegar el ventilador? Per una banda hem critiques per filtrar una informació, i per altra hem critiques per no informar abans els socis dels motius del desacord.
Insisteixo, jo firmo tots els meus missatges. No filtro, informo als socis que hem demanen informació, com per altra banda és la meva obligació com a membre de la Junta (encara). No sé qui nassos t’ha reenviat que ni perquè. Si vols informació complerta, amb documents, dades i actes de la Junta (i no faig res dolent enviant-les, perque al cap i a la fi es pengen a la web de l’associació), m’ho demanes. (dbaizan@designa.cat).
Però demana aquesta informació abans de fer una crítica tan genèrica i reduir els problemes a una simple qüestió de personalismes. Potser, només potser, et pots trobar que aquells a qui qualifiques directament d’irresponsables, estiguin fent precisament el que tu mateix proposes en el teu blog.
I si tu estas cansat, quan al cap i a la fi tot t’agafa de refiló, imaginat nosaltres!!! seria interessant que gent amb criteris tan clars estigesin a la Junta… perquè no et presentes? perdona, no et connec, i no tinc perquè dessitjarte cap mal.
Salutacions cordials,
Daniel Baizán