VARIACIONS

El nou Secretari General de Joventut de la Generalitat, Eugeni Villalbí, explica els seus plans a La Malla.net i expressa un seguit d’apostes per als propers anys que poden resultar interessants, a priori. Però no podem evitar sentir en les seves afirmacions algun dels tòpics que en els darrers anys s’arrosseguen pel món de les polítiques de joventut i que tendeixen a jutjar amb molt poc coneixement de causa la feina feta durant els anys precedents. Per començar, contribueix una mica més a situar en el centre del món aquesta paraula estranya, de definició incerta però que, tanmateix, pretén abastar la globalitat de problemes que afecten els joves: emancipació. Suma aquest concepte a la nova política de pactes nacionals que vol impulsar l’actual govern i el converteix en la gran prioritat de la seva actuació. De fet, si aconsegueix precisar què entén per emancipació i tradueix la seva definició en unes mesures concretes i precises, potser no estarà fent res mal fet. Però les primeres afirmacions que fa per defensar la seva postura parteixen de la negació de la feina feta fins ara i aporten poca cosa nova o positiva.

Per començar, es carrega els punts d’informació juvenil amb una vaga acusació d’ineficàcia i afirma que posarà ordre si es crea una xarxa d’oficines per a la emancipació. I la segona crueltat que comet amb els centenars de professionals de les polítiques de joventut que des de fa més de vint anys treballen en aquest camp és afirmar que es treballa massa en temes d’oci i poc en temes socials.

El primer que cal dir és que els principals defectes de l’actual xarxa de punts d’informació juvenil del pais tenen molt a veure amb la negligent actuació de la Secretaria General de Joventut com a teòrica articuladora i impulsora del sistema. De fet, que els serveis d’informació juvenil es coneixin de forma generalitzada com a punts d’informació juvenil, ja dona mesura de la minusvaloració que, per defecte, es fa d’aquest recurs fonamental per a les polítiques de joventut. Una regulació que mai no s’ha aplicat amb rigor i que s’ha anat arraconant fins a ignorar-la per complet ha fet que els serveis d’informació s’hagin degradat en la immensa majoria del pais. Quan la Secretaria General de Joventut diu que a Catalunya hi ha una xarxa de 300 (més o menys, aquesta és la xifra, crec) punts d’informació  juvenil està obviant una realitat: i és que ha permès que es registrin oficialment com a punts d’informació serveis absolutament mancats de les mínimes condicions necessàries per prestar atenció de qualitat als joves. Ara mateix, la secretaria no coordina ni impulsa pràcticament res a tot el pais en aquest àmbit, i durant els darrers mesos s’ha caigut en la més radical de les inoperàncies. A banda de repartir subvencions, de convocar de tant en tant trobades d’informadors, i algun seminari de formació, la Secretaria General de Joventut no fa res substancial en matèria d’informació juvenil. Per tant, si els punts d’informació juvenil actuals donen poc servei en les matèries que el senyor Villalbí considera que són pròpies de l’emancipació és, en bona mesura, perquè ningú no s’ha encarregat de garantir la qualitat d’aquests serveis i perquè ningú no ha exigit que s’hi aboqui els recursos mínims necessaris. El sistema no és dolent. Allò dolent, pèssim diria jo, és l’execució. I no creieu pas que la culpa fonamental és dels titulars dels serveis, o sigui dels ajuntaments. Prou fan, amb els migrats recursos de què disposen, mantenint vives les polítiques de joventut. Estímuls externs, fins al moment n’han rebut pocs. I quan arriba el moment de fer noves apostes, resulta que la prioritat serà crear una gran xarxa d’oficines per l’emancipació, per tal que en aquests centres s’informi i s’assessori sobre habitatge, ocupació, educació…. O sigui, per tal que en aquests centres es faci el que sempre s’ha fet des dels serveis d’informació juvenil, però amb més recursos.

El gran risc que es corre és que aquesta pressumpta nova xarxa de serveis per la emancipació no sigui altra cosa que una marca política, un engendre publicitari per impulsar una cosa que ja existeix, amb un altre nom i amb una campanya de promoció que resulti eficaç. Vull pensar que això que acabo d’afirmar és una exageració meva, però les informacions que tinc a la mà no em parlen d’altra cosa.

Dos dies abans que el senyor Villalbí prengués possessió del seu nou càrrec, el seu antecessor, Olivier Bayon, rebia de l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ), un informe sobre l’estat actual de la xarxa catalana d’informació juvenil, en el qual se li proposava un seguit de mesures, clares, senzilles, precises, i un pèl contundents, per fer-la funcionar de debó. I cap d’elles no passava per inventar una nova xarxa de serveis, amb un altre nom. Seria desitjable que aquest informe hagi arribat a les mans del senyor Villalbí. Entre d’altres coses perquè s’ha pagat amb diners de la Secretaria General de Joventut i responia a un acord de col·laboració entre el Govern català i l’associació professional. Ho dic amb coneixement de causa: aquest acord el vaig firmar jo perquè sóc el president de l’AcPpJ.

El segon gran dubte que em susciten les declaracions del senyor Villalbí a La Malla.net és la seva afirmació que s’ha treballat massa en politiques ocioses (literal) i poc en polítiques socials. Senyor Villalbí, les polítiques de joventut han actuat a tot el país, sobretot des dels ajuntaments, com un dels principals observatoris i detectors de problemàtiques socials. I si no s’ha actuat més i millor en aquest camp (altre cop molt extens i de definició inprecisa) és perquè l’administració ha fet el més espantós dels ridículs a l’hora de dedicar recursos a les polítiques de joventut.

Diu també que farà que tots els municipis hagin de tenir un pla de joventut i que el supervisarà amb els tècnics de la secretaria. Òndia! Els professionals de les polítiques de joventut estan d’enhorabona: ara sí que tindran feina. La Secretaria General de Joventut contractarà no menys de dos centenars de tècnics; d’altra manera no veig com ha de complir aquesta tasca supervisora. El que expressen aquestes paraules és un migrat coneixement de la realitat de les polítiques de joventut al conjunt del pais. Els plans són necessaris quan hi ha les mínimes condicions i recursos per poder executar-los. D’altra manera són artilugis inútils que compliquen i burocratitzen l’execució de polítiques reals. I li ho dic jo, que m’he passat prop de quinze anys dedicant-me professionalment a avaluar, dissenyar i assessorar plans locals de joventut. I de la meva experiència (ho sento si semblo immodest) he extret la conclusió que les polítiques de joventut no només fan una immensa tasca social, sinó que, a parer meu, en fan massa. Perquè tot sovint acaben dedicant els seus esforços i els seus migrats recursos a solucionar problemes socials reals i quotidians que haurien d’estar en mans d’altres àrees o departaments de l’administració. I ho fan les polítiques de joventut perquè no ho fa ningú més. El que passa és que l’acció social de les polítiques de joventut és poc visible; no enlluerna; no apareix als titulars dels diaris; no toca els temes de moda com l’habitatge o la precarietat. I segurament els hauria de tocar més,  no li ho nego. Però en la mateixa proporció que la dotzena d’altres problemàtiques que ara mateix afecten els joves. No pas més.

La veritat és que aquesta notació m’ha quedat molt dura, ara que la llegeixo. I, de fet, he de reconèixer que el senyor Villalbí diu, en l’entrevista que li fan a la Malla.net, coses realment interessants i positives. Passa que les que no considero correctes són tan grosses que centren la meva preocupació i la meva capacitat d’atenció a aquestes hores de la nit. Però avui tocava ser crític. Ja tindrem temps de lloances.

Senyor Villalbí, que tingui molta sort en la seva nova feina. Les polítiques de joventut ho necessiten.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!