Els Jocs Olímpics són un bon complement per a passar l’estona durant les vacances, parant atenció a esports que només veus cada quatre anys, arrepapat en un sofà d’estiueig, sense por a fer nit davant d’un televisor perquè l’endemà res no està escrit a l’agenda de forma inamovible. Sembla que, de debó i per fi, trobes la manera d’entretenir-te amb l’esport sense altra condicionant que no sigui el pur gaudi de la competició ben entesa. Però de sobte trobes una colla de ximples que fan bandera d’un eslògan per donar suport als esportistes de determinat color i procedència que diu “somos la eñe!”. Fote’t! És que no és possible treure’t del damunt el pes esclafant i omnipresent de l’exclusió? És que fins i tot en moments d’esbarjo m’he de sentir pressionat políticament? És que tothora m’han de recordar que no em deixen ser com sóc i com vull ser? És clar que no em sento representat per aquesta “ñ”, però és que, de fet, no em sento representat per cap esportista, perquè les virtuts físiques de ningú no em fan sentir més orgullós de ser d’on sóc. És que no em deixen oblidar-me, ni durant les meves vacances, ni en el gaudi d’una cosa, al cap i a la fi, tan insubstancial com l’esport, del pes polític que m’és imposat i del qual no me’n puc desfer? Perquè no descansen, de tant en tant, i perquè no ens deixen descansar als altres? Au, ja m’he desfogat. Ara puc continuar mirant esport tot intentant deixar fora de focus tota bandera.
(Publicat a El Punt el 12/08/08)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest article d’opinió ha estat ressenyat al programa el “Matí de Catalunya Ràdio”, conduït (ara que no hi ha el mestre Bassas) per Pere Mas. Enhorabona!