VARIACIONS

Divendres passat es respirava l’ambient de les grans ocasions a l’Ateneu. Els socis més actius de la corda dels historiadors i dels filòsofs estaven eufòrics perquè tenien a la casa l’italià Maurizio Viroli, màxim teòric actual del republicanisme, vist des de l’òptica europea i clàssica dels italians. L’acte va ser formidable. Viroli, amè i didàctic, va voler explicar els fonaments de la seva posició republicanista i va repassar els valors defensats per aquest corrent del pensament, de perspectiva utòpica, però amb ànim pràctic i realista. L’acompanyaven a la taula Vicenç Villatoro i Ferran Requejo. Villatoro i Requejo van estar esplèndids en les seves intervencions, que buscaven els tres peus al gat del republicanisme i li sondejaven aplicacions locals. Requejo va voler repassar el que, segons ell, són punts febles de la teoria republicanista de l’italià i va ser incisiu. Però a mi em va interessar especialment la intervenció de Villatoro, brillant, quan va posar en evidència les dificultats del republicanisme per explicar els fenòmens nacionals com el català, que no són ni xenòfobs, ni excloents, ni violents, tal com diu el lloc comú europeu.

Viroli és clar i precís, didàctic i simpàtic, i en les seves paraules, la República és una situació de govern desitjable, gairebé objectivament desitjable. Una bona lectura del significat de la paraula pàtria per al republicanisme i, per tant, dels patriotes republicans, hauria de merèixer l’atenció dels múltiples i variats moviments (no sé si arriben a la categoria de moviments, però d’alguna manera n’he de dir) sobiranistes que corren pels nostres verals. Sobretot per evitar efusions essencialistes i riscos intolerants. De moment són només riscos, però en l’escalf del debat poden arribar a ser qualsevol cosa. O potser no, i en aquest cas, haurem d’estar contents de debatre civilitzadament.

Jo, que no tinc respostes sobre el tema, prefereixo, de moment, llegir amb total atenció El republicanisme, que Viroli acaba de publicar en català. Us animo a fer-ho, no perquè del meu criteri es pugui desprendre una gran garantia, sinó perquè he sentit socialistes, nacionalistes, independentistes i conservadors de pelatge divers i de solvència contrastada recomanant-lo. Alguna cosa deu tenir, oi?

No em resisteixo a explicar que un soci de l’Ateneu, evidentment despistat i poc informat sobre la qüestió, em va dir, un parell de dies abans de la conferència, que tenia molta gràcia que un italià tan important es digués Virolai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!