VARIACIONS

Això de discutir perquè ha de servir, o com ha de ser, l’onze de setembre, és un dels exercicis més practicats per aquests verals polítics. I, què voleu que us digui, avorreix una mica. A mi em fa l’efecte que ningú no acaba d’aprofitar la diada en el sentit estricte que més li interessa, i que totes les manifestacions acaben sent tèvies i poc lluïdes.

La Festa de la Llibertat que encapçala Òmnium Cultural és potser la mostra de presència ciutadana més aconseguida i, de fet, la seva existència constitueix la millor notícia sobre el tema dels darrers anys. Tant per l’habitual èxit de convocatòria, com pel fet que es tracta d’una iniciativa cívica, al marge de partits polítics i d’institucions. Però tampoc no us penseu que s’hi llueixen gaire. El manifest que han elaborat enguany, i que llegiran en el moment culminant de les celebracions, és una cosa prudent i, en termes generals, poc agosarada.

Ara que en Carod ha començat la seva campanya de resurrecció política amb l’enormitat d’una consulta popular sobre l’autodeterminació el 2014 i amb un meritori recorregut arreu del pais per convèncer els "seus" militants que continua sent l’home adequat per a liderar la independència (ah, ja he dit la paraula emprenyadora!), i que en Mas es treu la son de les orelles per proposar això de la casa comuna del catalanisme (per cert, no està gens malament la referència que en feia Raimon Obiols en el seu article d’ahir a l’Avui, amb la distinció entre casa i causa comuna), sembla poca cosa que les entitats demanin que les forces polítiques es posin d’acord per defensar el que sempre els demanem. Això ja ho vam demanar (exigir, deien alguns) durant l’interminable procés de redacció i aprovació de l’estatut, i tots sabem el galdós resultat que va deixar tanta pretensió teòrica d’unitat. A mi, el manifest, m’ha semblat poca cosa. Ei, m’hi adhereixo, és clar! Que prou malament estem com per renunciar a qualsevol reivindicació per justeta que sigui. Però consti que a mi em sembla justet.

I sense ànim de resultar exhaustiu, m’adono que les institucions fan d’institucions i apaguen les foguerades fins i tot l’onze de setembre. El dia en qüestió la Generalitat lliurarà a Jordi Pujol i a Pasqual Maragall (a tots dos junts, quina gràcia!) la seva Medalla d’Or, en un acte al Palau de Generalitat. Tindrà conya veure Montilla reconeixent la contribució al país de Pujol i Maragall. Si algú pensa en reivindicacions, la millor manera de rebaixar el to i resultar moderat és fent actes de pura i estricta correcció institucional.

Però és que resulta que el mateix dia (l’11 de setembre, recordem-ho), Carod-Rovira pronunciarà la conferència "la vigència dels valors republicans al segle XXI" al CCCB, feu d’intel·lectualitats pressumptament progressistes. Ei, poca broma, que la conferència la farà en qualitat de vicepresident del Govern, i no pas com a líder d’ERC. Parlar de República (ei, en majúscula) des del Govern és una cosa a la que no estem acostumats. I ja va sent hora, que coi!

Què més? Ah, sí. Un altre clàssic de la Diada són les incontinències del PP. Ara ja no tenim el Piqué que s’indigna perquè no li deixen fer ofrenes florals amb tranquilitat. Ara en tenim un del morro fort, en Daniel Sirera, que diu que això de reivindicar la nació catalana per l’11 de setembre no és democràtic. I que ell tornarà a fer l’ofrena, peti qui peti. Atenció, que tindrem espectacle audiovisual quan sigui xiulat i vilipendiat davant de la mirada pètria de Casanova. Encara bo que justament aquests dies es constata la insubstancialitat d’aquell invent dels Ciudadanos, amb els militants que en fugen corrent per apuntar-se a la nova insubstancialitat que representarà això que encara no té nom i que volen liderar la progressista de fireta Rosa Díez i el malaguanyat filòsof Fernando Savater.

Voldria dir més coses sobre el tema, però ara mateix no se m’acuden, i tinc gana. O sigui que m’en vaig a dinar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!