Per molta crisi i atur que hi hagi, els joves no perceben el treball com una obligació; en tenen la necessitat, però no en veuen l’obligació. I les transformacions socials fan que l’educació com a incorporació de coneixements perdi el seu sentit, i probablement serà més eficaç i recomanable entendre l’educació com una iniciació al món, com un acompanyament als joves mentre experimenten amb el seu entorn. I l’interès per fomentar l’esperit crític ha deixat de ser un senyal d’identitat de l’esquerra per convertir-se en una actitud petitburgesa, perfectament assimilada socialment i, en conseqüència, ineficaç com a instrument de transformació. I és que, en termes generals, els joves estan poc interessats a fer crítica de les coses que no funcionen; els interessa, més aviat, crear mons i entorns paral·lels més satisfactoris que convisquin i no s’enfrontin amb allò que no els agrda. I de tot plegat podríem deduir que l’entramat públic d’actuacions adreçades als joves es basa en premisses, valors i necessitats aliens a la immensa majoria de joves. Buf. No estic gaire segur que tot el que acabo d’escriure sigui exactament així, però Michel Maffesoli, l’eminent sociòleg francès, ho va posar divendres passat damunt de la taula, en una conferència al CCCB, amb l’ànim de qüestionar alguna de les certeses en què es basa la nostra manera d’entendre els joves. Si el dubte és el fonament del progrés, amb Maffesoli anem per bon camí.
(Publicat a El Punt el 09/09/08)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!