VARIACIONS

Dos pinedencs seran presents aquesta legislatura al Parlament de Catalunya com a diputats. Joan Morell, per la via de l’alcaldia, va aconseguir una presència remarcable a les llistes electorals de CiU, i Pere Aragonès (a la foto), portaveu de les JERC, que es va quedar inicialment sense escó perquè ocupava la dotzena posició a la llista republicana per Barcelona (ERC en va aconseguir onze en aquesta circumscripció), accedeix al Parlament després de la renúncia de Josep Huguet a l’acta de diputat per dedicar-se plenament a la seva nova conselleria. El perfil de tots dos és ben diferent, així com els mèrits mercès als quals s’han guanyat el lloc de privilegi a les respectives llistes electorals dels seus partits, i gairebé m’atreviria a dir que la única semblança que tenen és que ambdós són pinedencs. Això no obsta, segons han declarat un i altre a la revista local el_blog.pineda, que intentin coordinar esforços per tal que la seva presència al Parlament reverteixi en millores per a la població del Maresme. La intenció és encomiable, no hi ha dubte. Però de moment, i a la vista de les eleccions municipals que ens cauran al damunt el proper mes de maig, temo que qualsevol fita que pugui ser venuda a la vila com a resultat de les gestions parlamentàries dels seus fills avantatjats, serà (o intentarà ser) aprofitada per obtenir rendiments a les urnes. Més si tenim en compte que l’ambient polític a Pineda és dels que marquen època, amb un trencament de govern recent, i amb declaracions evidents i explícites dels republicans sobre la desconfiança que els mereix l’actual govern de CiU i amb concrecions clares i evidents en el seu alcalde, el nou i flamant diputat Morell. Corren temps difícils per a col·laboracions entre CiU i ERC, siguin al nivell que siguin, fins i tot en la gris població de Pineda. Que a ERC li vagi bé a les properes eleccions municipals, implicarà que a CiU li ha anat una mica pitjor del que hauria volgut, i de moment no sembla pas que els republicans vegin amb simpatia un possible nou govern pinedenc encapçalat pels convergents.

De totes maneres, no puc evitar una certa censura al partidisme vilatà (és nova aquesta, oi?) de Morell i Aragonès. Que Pineda surti ben parada en futurs repartiments de guanys i millores derivades del Govern no hauria de dependre de l’accident geogràfic consistent en què dos diputats hagin nascut a la vila. Si això fos norma, la majoria de poblacions del pais que no tenen la sort d’haver peixat un parlamentari podrien esperar asseguts actuacions afavoridores per al seu territori, i això no sembla pas gaire defensable. No sóc ingenu, i sé que malgrat l’equanimitat que hem de suposar als nostres parlamentaris, la procedència, el coneixement de causa, els interessos partidistes o, fins i tot, la sentimentalitat, són arguments gens menyspreables per fer rutllar la màquina del país en un indret determinat. I fins i tot us diré que ho entenc. Però, com a mínim, demanaria una certa prudència en les declaracions. En les formes, si m’ho permeteu. Si escombreu cap a Pineda, que no es noti gaire, no en feu bandera. Ah… d’acord…. i tant! Ara sí que he estat ingenu. Si no es nota gaire que escombren cap a Pineda, com en treuran rendiment per a les properes municipals? És que només hauran de confiar en la gestió que hagin fet les agrupacions locals de CiU i ERC durant els darrers quatre anys? És que ha de ser la feina diària i quotidiana d’aquests partits en el municipi el principal argument per aconseguir la confiança dels pinedencs? Ingenu, és clar, molt ingenu. Disculpeu la meva candidesa.

Sigui com sigui, és cert que mai a la història dos pinedencs han exercit simultàniament com a parlamentaris. Però tampoc no ens enlluernem. De moment som a molta distància de la influència política que va tenir en el país el que fou alcalde de Pineda, Manuel Serra i Moret. Durant els anys trenta va passar pel Parlament de Catalunya, per les Corts a Madrid i fins i tot va arribar a ser Conseller d’Economia i Treball durant la República. Poca broma. Serra i Moret va protagonitzar probablement un dels salts modernitzadors més importants de Pineda al llarg de la seva història, i va combatre amb armes democràtiques el caciquisme imperant en aquella època a Pineda, que seguia l’estela de la majoria de poblacions catalanes. L’educació, els serveis socials, l’impuls del cooperativisme, les xarxes d’enllumenat, determinades tasques urbanitzadores que encara avui subsisteixen i una de les biblioteques de la mítica xarxa impulsada per la Mancomunitat de Catalunya, són part del llegat del Serra i Moret alcalde. Morell, com a alcalde, és lluny, infinitament lluny, d’haver aportat a Pineda una modernització equivalent a la que es va produir amb el govern local de Serra i Moret. Com que Pere Aragonès no ha passat per l’alcaldia (i no sembla probable que ho faci en els propers anys, com a mínim), s’estalvia la comparació.

Però ni Morell ni Aragonès poden, de moment, equiparar-se tampoc a la tallla intel·lectual i política de Serra i Moret, que va ser un referent inel·ludible del socialisme català, teoritzador de la, segons ell, indefugible intersecció que havia de produir-se entre catalanisme i socialisme. És a dir, entre això que avui en diem polítiques de pais i polítiques socials. Aragonès en podria prendre nota, perquè algunes de les coses que deia fa prop de vuitanta anys Serra i Moret s’assemblen força a algunes de les afirmacions que avui són bandera d’ERC. I encara m’enfilo més a la parra. Possiblement endut per algun grau de desesperació i de frustració nacional, l’exili durant el franquisme va fer estralls en l’ànima de Serra i Moret; els seus darrers escrits defensen sense pal·liatius l’independentisme i fan bandera del dret a l’autodeterminació. Serra i Moret, que va arribar a ser president del Parlament a l’exili i que va tenir en l’alcaldia de Pineda de Mar un dels capítols fonamentals de la seva formació política, va ser, va fer i va dir totes aquestes coses. Apa, Morell i Aragonès, espavileu!

Deixeu-me rematar aquesta successió de digressions amb motiu de la insòlita coincidència parlamentària d’aquests dos polítics pinedencs, dient que, a banda de dibuixar perfils ben diferents i recorreguts previs gairebé antagònics, jo asseguraria que tenen un futur polític absolutament divergent. Que Joan Morell hagi arribat a ser parlamentari a mi em sembla poc menys que una mena de culminació de la seva carrera política. No és que el vegi jubilat aviat; no li toca pas, ni molt menys, per edat. Però li veig, amb perdó, escassa capacitat d’anar més enllà de la repetició de les estrictes i precises consignes de partit. La seva capacitat de gestió queda ben demostrada per la grisa i trista etapa que viu la història de Pineda que, si bé és cert que no la va encetar ell, és innegable que n’ha estat un evident continuador com a alcalde. I jo no li conec ni formació intel·lectual ni capacitat oràtoria mínima que permeti pensar en brillants intervencions parlamentàries. Ep! I si m’equivoco seré el primer a dir-ho i a felicitar-me’n.

En canvi, pel que fa a Aragonès, i tenint en compte també la seva joventut, m’atreveixo a augurar-li una carrera llarga i singular. Ell solet s’ha construït una posició forta i ha arribat ser al cim de les JERC, de lluny la branca juvenil política més potent i autònoma d’entre totes les que mantenen i promouen els partits catalans. Està actualment en ple període de formació, diria que des de tots els punts de vista, però només cal haver-lo seguit en els debats televisius en què de moment ha participat per veure que apunta maneres, que té presència (malgrat la seva poca alçada física, què hi farem) i capacitat dialèctica sobrada. La capacitat de gestió pública està per demostrar, però crec que no tardarà gaire a tenir l’oportunitat de fer-ho.

Jo diria que mentre Morell arriba amb la seva presència al Parlament al cim de la seva carrera política, Aragonès tot just l’inicia i puja el primer graó d’una escala que, a poc que mantingui el ritme que ha seguit fins al moment, en té molts més i s’enfila força amunt. Ja ho veieu: m’arrisco insensatament a fer prediccions. El futur em donarà glòria si l’endevino o m’ensorrarà per bocamoll si l’erro.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!