VARIACIONS
El món segons Pep Montes
Bru de Sala i Sala i Martín
En el seu article d’avui a la secció d’Opinión de La Vanguardia, Xavier Bru de Sala li clava una bona saccejada a l’economista Xavier Sala i Martín a compte de la terrorífica entrevista (per dir-ne d’alguna manera) que li va fer al candidat Montilla (llegiu-la aquí, íntegra). Bru de Sala acaba el seu article així: Lo que no debe hacerse es engañar al entrevistado, dejar que suponga espacio de entendimiento donde se esconde puñalada trapera. Sala i Martín no debería hablar nunca más de ética. La moral pública es muy importante. Ei, poca broma! Una aplaudiment per a Bru de Sala. Molt ben dit i sense por. Ara bé, unes línies més amunt en el mateix article, i malgrat aquesta traca final, Bru de Sala diu que La Vanguardia va fer bé de publicar l’entrevista per respecte a les firmes dels seus col·laboradors. Doncs jo no hi estic d’acord.
No cal explicitar quin és el color polític que envolta la línia editorial d’aquest diari, perquè de tots és prou coneguda, però una cosa és el posicionament ideològic que adopta qualsevol mitjà de comunicació, legítim i sempre defensable, i una altra és entrar en campanya directa, com si fos una publicació oficial d’una de les formacions polítiques en disputa. La combinació entre l’entrevista salvatge que Sala i Martín va fer a Montilla i la de pa sucat amb oli que li va fer a Mas (aquí la teniu), dona com a resultat un element més de la campanya electoral de CiU. Descaradament, escolti.
I encara diré més, sobre el tema. S’ha dit amb profusió que Montilla és un mal candidat entre d’altres coses perquè aguanta malament una entrevista agressiva. Queda clar que tots els candidats tenen més recursos dialèctics que Montilla per enfrontar-se a una entrevista o a una discussió cara a cara, però quan la trobada es planteja pràcticament com una trampa que vol explotar sense pudor debilitats o característiques personals (que no han de prejutjar en absolut la capacitat com a governant de l’afectat), és difícil que ningú se’n surti prou bé. M’hauria agradat veure Mas enfrontat a una entrevista que burxés en les seves contradiccions personals amb la mateixa intensitat que la que va patir Montilla.
Però no cal anar tan enllà. L’orador més brillant de l’actual política catalana i el que segurament té un repertori més ampli i ric de recursos dialèctics, Josep Lluís Carod-Rovira, va defensar bé el seu castell davant de Sala i Martín, i formalment va aguantar amb una certa classe les embranzides (déu n’hi do, com si va abonar, també en el republicà), però va acabar cedint terreny en un aspecte que a mi em sembla més greu (llegiu l’entrevista aquí). Segurament amb ganes d’atendre i respondre be les escomeses de Sala i Martín en el seu possible punt més fluix, la gestió econòmica i les polítiques financeres, Carod-Rovira va acabar fent una mena de declaració neoliberal que em va deixar astorat. Va dir que quant menys estat millor, encara que sigui català. Vull pensar que, efectivament, va ser una patinada de fons que es va produïr només perquè Carod-Rovira buscava una sorpresa o una formulació brillant davant de l’assetjament pseudoperiodístic de Sala i Martín, i que en aquest combat desigual se li va escapar una contradicció que de fet no reflecteix el seu pensament. Perquè si no és així, hauré d’anar canviant la meva opinió sobre el posicionament ideològic de Carod-Rovira i la seva concepció del que és un partit d’esquerres. També em consola pensar que, de fet, la seva afirmació contradiu la majoria de coses que ha fet el seu partit durant els darrers anys (fins i tot abans d’entrar al govern), i les que han defensat els seus companys de files.
Sala i Martín, com a periodista, és impresentable. Com a propagandista convergent, una fletxa! I com a burxador de consciències i coherències personals, un as.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i pq no s’havia de publicar? total si el periodico i la vanguardia es passen el dia publicant propaganda dels seus partits en forma d’informació, si es passen el dia criminalitzant pq no poden publicar l’entrevista?…
El que passa es que els politics estan acostumats a entrevistes plàcides de periodistes massells de diaris massa politicament correctes, pq els mitjans estàn molt ben controlats per CiU i PSOE (ex PSC). Al periodisme li falta independencia de veritat i molta més canya.
Montilla ha demostrat una vegada més i no només en aquesta etrevista, -que pot ser mes o menys bona i encertada- que dintre dela mediocritat dels lider politics catalans es de llarg el pitjor. Es un personantge ben curós montilla.No don la sensació de ser una persona de fiar. No te nivell i es un desastre. I damunt es del PSOE! Pobres de nosaltres si les alternatives a president són en Mas i en Montilla!
Va aconseguir el maxim partit que li sa pot treure a Montilla amb efecte.
Li va respondre aquelles preguntes per poder defendre la seva imatge com a ministre a Catalunya i després li va donar l’oportunitat d’anar de victima xarnega.
Un deu per fer front a la iniciativa de l’impacte mediatic del DVD de CiU, però en menys pressupost.
l’entrevista del Xavier Sala al Montilla no era tan dura, no fotem!!!! pareu de desviar l’atenció del ridícul del Montilla…!
excepte si de preguntar pel zoo d’en pitus o el virolai n’entenem duresa…. qué fàcil era respondre "durant la meva escolarització ens anys franquistes desgraciadament no ens fèien llegir el zoo d’en pitus, però qui sap si qualsevol dia d’aquests em cau a les mans i m’el llegeixo, és un referent cultural català important". quedaria com un senyor (clar, és fàcil dir-ho, però cal ser-ho!) i així amb totes les preguntes incòmodes. però no: el montilla s’aixeca i pataleja. I als columnistes sociates els falta temps per a criticar al Sala i desviar l’atenció de qui veritablement fa un ridícul espantós demostrant que no té ni cintura, ni intel·ligència emocional, ni és un candidat decent per a presidir Catalunya, Andorra ni una república bananera: MONTILLA.