Només ens vam assabentar que a Birmània hi estaven passant coses quan ja feia més de deu dies que els monjos eren al carrer. Quan el pols a la junta militar birmana va començar a ser percebut com una font real de conflicte van començar a aparèixer petites notes als mitjans de comunicació, i només quan l’exèrcit va començar a ocupar (reocupar, perquè, de fet, mai no ha deixat de tenir-lo ocupat) el carrer es van omplir pàgines als diaris i van aparèixer imatges als noticiaris televisius. A la fi, només quan tothom reconeix els morts (un periodista japonès inclòs), la denúncia és clara i evident. Però què durarà, tot aquest rebombori?
Si no hi ha un tomb real i certament radical de l’actitud internacional, els actuals fets passaran per la història de Birmània com una simple febrada, un constipat esclafat per la medicina dura d’un dels governs i exèrcits més irracionals que subsisteixen al planeta. Els interessos econòmics russos i, sobretot, xinesos, al pais aturaran accions dràstiques i amb possibilitats reals de tenir algun efecte positiu. La junta militar, que ha anat progressant lentament en la força i en la violència amb què reprimeix la sublevació pacífica dels birmans, comprobarà que el seu despotisme surt gratis, i a la fi pitjarà l’accelerador per espantar definitivament la població i aconseguir el que és més natural: que la gent espantada s’amagui a casa. Nous empresonaments polítics que s’allargaran indefinidament, la veu pública i popular callada, i el pais novament a la falsa tranquil·litat de la pobresa, de l’explotació esclavista, de la submissió forçada, de la niciesa cultural, de la ineptitud mental. I passaran els dies i cada cop hi haurà menys aldarulls, i la societat internacional s’autojustificarà dient que han imposat sancions i bloqueig econòmic a un pais el govern del qual desitja viure bloquejat i al marge del món. I quan ja no hi hagi titulars ni telenotícies per als birmans…. silenci.
Vaig visitar Birmània fa cosa de deu anys, just el primer estiu en que van mantenir obertes les fronteres als estrangers durant un mes d’estada, com a màxim. En aquell moment la situació d’aquest estat del sudest asiàtic no era gaire diferent de l’actual. Em vaig enamorar del país i, sobretot, de la seva gent, i vaig patir seriosament el dilema de saber que amb els meus diners de "turista intrèpid" contribuia a una operació de maquillatge que el govern intentava promoure per explicar que Birmània no patia una dictadura terrible. Així que quan vaig tornar vaig explicar a tort i a dret el que havia vist, vaig escriure els modestos articles que em van permetre les meves escasses influències, i des de llavors he explicat a qui ho ha volgut sentir que un dels països més bells del planeta viu sota la bota d’una de les dictadures més horribles del planeta. Però jo també em vaig cansar de predicar en el desert de la globalització, el perill més gran de la qual és l’egoïsme dels que parlen molt i l’oblit dels que parlen poc.
I ara Birmània torna a ser momentàniament visible perquè els seus pacífics monjos i habitants han sortit al carrer. Veurem quant temps tardem aquesta vegada a oblidar-los i a callar amb la vergonya dels còmplices.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!