Crònica dels estudiants de la Universitat de Columbia (Nova York) sobre el taller “L’Herència de la Nova Cançó”

En Pau Alabajos a la nostra classe!

“Tinc una mania inconfessable
i és que m’encanta capbussar-me en els teus ulls…”

Aquestes paraules són d’un cantautor valencià, en Pau Alabajos,
que va venir a la nostra classe ahir per ensenyar-nos una mica sobre la
Nova Cançó i donar-nos un mini-concert de la música d’aquella época
(els anys 60 i 70) i moltes cançons seves… o “seues” com diuen els
valencians. També la seva amiga, la Susana Sebastià, el va acompanyar
amb uns poemes catalans. Ho van fer en preparació per a la seva
presentació aquest dissabte a Postcrypt Coffeehouse, una sèrie setmanal de concerts petits i íntims aquí a Columbia University.

La Susana Sebastià i en Pau Alabajos a Columbia University

Va començar la classe amb un repàs de diversos cantautors dels anys 60
i 70, explicant la importància de la Nova Cançó per a la democràcia i
la llibertat dels catalans i la llengua catalana sota la dictadura de
Franco. Va cantar l’“Al vent” de Raimon, “L’estaca” de Lluís Llach, i el “Què volen aquesta gent”
de Maria del Mar Bonet, unes cançons famoses que es van convertir en
himnes del període i que encara són molt importants. Com que són tan
conegudes, ell volia que cantéssim amb ell, però només érem quatre
estudiants i estàvem una mica tímids… La Susana, per la seva part,
ens va llegir uns poemes de la mateixa època amb molta claredat i una
cadència forta, incloent poemes d’autors valencians com en Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Marc Granell i fins i tot un de seu, anomenat “Passen”. “També en Pau va recitar el poema/cançó “Ais” de l’Ovidi Montllor,
amb el qual havíem de fer petar els dits marcant el ritme. Era molt més
difícil del que semblava inicialment perquè els dits se’ns cansaven!
També havíem de sospirar al final de cada vers, però el nostre ritme
era tan dolent que ens perdíem gairebé cada vegada. Va ser molt
graciós.

Després, en Pau va interpretar per a nosaltres
algunes obres seves. Ja havíem sentit algunes de les seves cançons a
classe les setmanes anteriors, practicant a esbrinar les lletres i
treballant-ne el vocabulari i la temàtica, així que estàvem ben
preparats. Amb “Contra el ciment,”
va cantar sobre el canvi de la costa valenciana a un terreny
completament ple d’edificis i contruccions al que “l’horta és
devastada.” L’altra cançó amb un tema greu que va interpretar va ser
“Línea 1,” sobre l’accident de metro a València el 2006, quan van morir
41 persones.El govern no ha acceptat la seva responsabilitat amb les
famílies de les víctimes, moltes d’elles ciutadans de la ciutat de
Torrent, d’on és en Pau. Moltes de les seves cançons tracten sobre
política, però ell dedica moltes obres a l’amor també. A la nostra
classe, va cantar el seu hit, “Tinc una mania inconfessable,” una canço
energètica i feliç sobre els moments de passió, i “Síl•labes de vidre,”
una canço molt trista sobre la dificultat d’acceptar quan una relació
ha acabat. Encara que sigui tan trista, “Sil•labes de vidre” va ser la
meva canço preferida de la sèrie perquè té una melodia molt dolça i
suau, acompanyada amb paraules molt sinceres i potents.

Al final de la classe, vam tenir l’oportunitat d’entrevistar en Pau una
miqueta. Ens va explicar que a València, “la música és per tot arreu”
però que ningú de la seva familía té un rerefons musical. Ell va
començar a tocar música quan era jove, al barri històric de la ciutat
de València, al carrer Miquelet, un carrer petit davant de la catedral.
Donava petits concerts per al públic, i un productor el va trobar i li
va oferir fer música professionalment. Des de llavors en Pau ha viatjat
a Alemanya, Suïssa, França, Occitània, Itàlia, Panamà, Jerusalem, la
República Txeca i altres llocs, per tocar la seva música, i ara és aquí
als Estats Units! A més, ens va dir que el seu procés d’escriure
cançons “és molt caòtic.” Va explicar que, algunes vegades, primer
troba les lletres i després una melodia per ser-ne el “vestit,” i
d’altres troba primer la música i al final arregla les síl•labes
matemàticament. L’arranjament de les cançons pot ser només amb una
guitarra (com el nostre mini-concert) o fins una orquestra de 80
músics, com algunes de les cançons del seu nou disc, que sortirà el
proper gener. Com que la seva inspiració són molts cantautors polítics
de la Nova Cançó, pel que fa a la política en Pau ens va explicar que
es considera activament polític i que la cançó li ofereix un altaveu
per fer circular els missatges. No obstant, admet que primer és
cantautor, i per això totes les seves lletres són autobiogràfiques,
perquè necessita sempre escriure sobre com se sent, des del seu punt de
vista . També ens va parlar de la seva feina al Col.lectiu Ovidi Montllor i la tasca que hi fan per la música en valencià.

Em va agradar moltíssim tenir en Pau a la nostra classe i tinc moltes
ganes de tornar a veure’l aquest dissabte al Postcrypt. Si sou a Nova
York i voleu venir, el concert comença a les 8:30 i es pot trobar més
informació sobre la seva ubicació aquí. Per trobar més informació sobre en Pau Alabajos, visiteu la seva pàgina del MySpace Music.

“Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans…”

Ací teniu l’enllaç al seu blog

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *