Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
dissabte, 10 de maig de 2008 – San Vicente de Piedrahita
El d’aquest cap de setmana serà un concert un tant especial. Al voltant de les vuit de la vesprada arrepleguem a Laura al conservatori de Torrent i fem cap a Cortes de Arenoso, una població de la comarca de l’Alt Millars molt pròxima a la província de Terol. Travessem Montanejos i Zucaina i comencem a pujar per una carretera estreta de muntanya. Plou i n’hi ha una boira prou espessa que ens fa anar a pas de formiga. Arribem a una pista forestal que condueix a la pedania de San Vicente de Piedrahita. Molt a prop hi ha una casa rural, on estan esperant-nos alguns amics i vells coneguts de la comarca del Camp de Túria, principalment, però també n’hi ha alguns de l’Horta Sud. Són les onze passades i tenim el sopar a taula. Antonio, un ginecòleg portugués especialista en dieta macrobiòtica, i Eloisa, una clarinetista canària, són els cuiners i els gestors d’aquesta posada emplaçada en meitat de la muntanya. Un bollit de verdures variades, una ensalada, una pera de postre i un te per a arredonir el sopar. Després fem la sobretaula i marxem prompte a dormir perquè al dia següent tenim una excursió de bon matí. Ens alcem i baixem a desdejunar: hem fet tard, tot el món ja ha esmorzat i se sent de fons el violí de Laura, que està estudiant en un despatx de la casa. Els macrobiòtics no mengen carn, ni prenen café, ni sucre ni llet animal. Per això el desdejuni consisteix en una sopa de verdures, llet d’arròs i, si ens quedem amb gana, una torrada amb margarina i melmelada. Plou lleugerament, però ens preparem per a l’excursió. Òscar, l’organitzador d’aquesta expedició i professor en un institut de Riba-roja, ens porta a una roureda preciosa no massa llunyana. Passegem sota el plugim i respirem l’aire net de la muntanya. Arribem a un pujolet on, si el dia és clar, es pot arribar a veure el Penyagolosa. L’excursió ens ha fet vindre gana i quan tornem, Antonio i Eloisa ens estan esperant amb una fideuà (en la dieta macrobiòtica sí que es pot menjar peix i marisc), tot i que una miqueta sui generis, perquè porta fesols i altres verdures no massa comunes en aquesta mena de plat. Després d’una migdiada reglamentària, la gent comença a moure’s. Per la vesprada, Antonio ha preparat una sessió de ioga. Jo faig campana perquè he canviat totes les cordes de la guitarra i vull templar-la una miqueta perquè no es desafine durant el concert de la nit. Ens trobem abans de sopar. Laura està trencada en quatre trossos pels estiraments, però crec que li ha anat bé perquè la veig prou relaxada. El sopar és prou divers: creïlles bollides amb una salsa de tofu, carlota amb un tipus d’alga (el nom de la qual no me’n recorde, però que tenia propietats a manta), ensalada i macarrons amb salsa de tomata. Amb la panxa plena, pugem a pels instruments i redistribuïm els sofàs del menjador per improvisar un “escenari” i un “pati de butaques”. Comencem el concert, un dels més íntims que hem fet mai. Resulta estrany actuar davant d’un públic que al llarg del cap de setmana has anat coneixent i amb el qual has agafant confiança. La barrera transparent que separa els espectadors dels músics cau i sembla com si estigueres tocant per a la família. Explicar les cançons que vas a interpretar no té molt de trellat, queda massa solemne… A més a més, una part important del públic estigué en el concert que férem a Llíria el 25 d’abril, fa un parell de setmanes, com aquell que diu. De tota manera, s’agraeix moltíssim aquesta proximitat. Ens atrevim a estrenar algunes cançons del nou disc que encara no havíem fet en directe, com València, 9 d’Octubre o Euskadi batega. Cap al final del concert, Antonio i Eloisa ens interrompen per agrair-nos de viva veu el concert que els estem oferint: tenen pensat organitzar activitats de musicoteràpia i la nostra actuació n’és una experiència pilot. Antonio ens demana un fado abans de portar els xiquets al llit, però com que no tenim res preparat, només se m’acudeix cantar a cappella María, la portuguesa, de Carlos Cano, tot i que jo vaig tindre el primer contacte amb aquesta cançó a partir d’una versió excel·lent d’Enrique Urquijo en solitari. En acabant, Sònia es llança a cantar una albada en companyia de Laura, que interpeta les notes de la dolçaina amb el violí (no li costa massa, perquè està acostumada a
adaptar La Muixeranga en quasi tots els concerts). Tot seguit, Òscar ens delecta amb quatre contes de la seua collita personal, mantenint-nos lligats a les cadires i els sofàs del menjador. A les acaballes de la nit, ens assabentem que és el natalici de Mireia. Laura torna a traure el violí per tocar l’aniversari feliç i brindem amb unes botelletes de cava “de contraban” (els macrobiòtics tampoc no beuen alcohol). Per molts anys! A l’endemà, després d’acomiadar-nos de tot el món, tornem cap a Torrent. Ha sigut una llàstima, ja que no hem pogut fer l’excursió a Artejuela amb la resta de companys perquè teníem coses a fer en València. Però bé, a veure si tornem a repetir prompte i gaudim de nou d’aquestos paisatges meravellosos i de la bellíssima companyia de les persones amb qui hem compartit aquest viatge.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pau,
Fa temps vaig llegir una idea interessant per a fer arribar la nostra música als nous catalans. Un projecte per a portar com a teloners dels nostres grups músics que atreuen al públic immigrant.
http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/03/al-ritme-dels-nous-catalans.html
Crec que és una idea collonuda i que la gent del món de la música en català l’haurieu de tenir en compte.
Siau,
Josep